39è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE CERVERA. Ensemble Viena Alchemica. Lina Tur i Andrew Ackerman, directors. Obres de Corelli, Vivaldi, Haydn, Boccherini i Mozart. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 23 DE JULIOL DE 2019.
Enmig d’una setmana d’intensa activitat musical a la capital de la Segarra per la XXXIX edició de la Càtedra Emili Pujol, que engloba el Curs Internacional –amb prop de dos-cents alumnes–, el Festival de Música –amb set concerts i set més de proximitat– i la Fira de Lutiers, arribà un dels concerts més interessants.
Cada any es dedica la Fira de Lutiers especialment a un instrument, i enguany ha estat el contrabaix. De fet, el mateix dimarts els passadissos de la Universitat acolliren la XVI edició d’aquest certamen únic a tot el sud d’Europa –amb la participació de quinze tallers–, una taula rodona: “Els lutiers a Barcelona en el segle XIX”, i amb l’oportunitat de veure i escoltar un instrument de valor històric, un contrabaix Agustí Altimira que després poguérem sentir al concert. Un concert que ens dugué del Barroc al Classicisme amb protagonisme del contrabaix, com no podia ser altrament.
Vivaldi a Venècia i Corelli a Roma foren els compositors més reputats del Barroc italià. El recital s’inicià amb la figura d’Arcangelo Corelli, que va ser un model posterior per a la majoria d’autors en el tractament de la sonata a trio i el concerto grosso. En sentírem les Sonata, op. 3 números 8 i 2, entrellaçades amb les Sonates de Vivaldi op. 1 números 1 i 12. La formació –amb el màxim protagonisme de les violinistes Lina Tur i Farran Sylvan James– en realitzà una lectura elegant, delicada, equilibrada, amb claredat de línies ja des del “Largo” de la Sonata núm. 8 de Corelli, però també imbuïda d’agilitats –l’“Allegro” de la mateixa Sonata. Es feu evident que els intèrprets coneixen bé aquesta música, tot desgranant-la sense presses, respirant amb tranquil·litat, assaborint-la… En resultaren unes versions plenes d’expressivitat en els moviments lents i vitalitat en els ràpids, amb un baix continu fastuós –format per Alessandra Fiorinda Giovannoli al violoncel, Andrew Ackerman al contrabaix i Gregori Ferrer al clavicèmbal; quina gran conducció harmònica en l’“Adagio” de la Sonata núm. 2.
Vivaldi denotà una clara influència de Corelli en aquest opus 1, tot i un baix més ric i un punt d’atreviment innovador. Sense ser el Vivaldi més conegut –estem parlant de les primeres obres d’Il Prete Rosso–, el conjunt n’oferí unes lectures àgils, de bon diàleg expressiu i amb el punt de brillantor i de dansa –excel·lent “Gavotta” en la primera Sonata– abans d’arribar a la Sonata núm. 12, “la Follia”, amb una enlluernadora versió, alhora espontània i brillant. Una versió d’aquelles que et posen a la punta de la cadira, tan vibrants com emocionalment intenses i que esdevingué el punt culminant del concert.
Joseph Haydn molt probablement cantà en la missa de l’enterrament de Vivaldi. I amb el considerat “pare del quartet de corda” començà la segona part del concert. Fou a partir del Divertiments a quatre que es creà aquest gènere. En sentírem l’opus 1 núm. 4 en una versió àgil, juganera i transparent –amb Emile Cantor a la viola– i amb el contrabaix com l’única veu de baix, fet que en aquell període era típic a Àustria. Un contrastant Quintet op. 39 núm. 2 de Boccherini de textures clares donà pas al Divertimento KV 138 de Mozart. Una obra escrita per un jove de 16 anys a Salzburg i que realment ja apuntava el que arribaria a ser. La formació en ressaltà la bellesa sonora i la subtilitat en el so, a més d’un bon empastament. El brillant “Allegro” donà pas a un encantador “Andante”. I clogué un clima festiu un “Presto” vibrant i estimulant. Lleugeresa, atacs secs i transparència de línies aportaren vitalitat a un concert ben refrescant.
Imatge destacada: © Jordi Prat
