LIFE VICTORIA. Elena Copons, soprano. Cor de Becats de la Fundació Victoria de los Ángeles. Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles. Pedro Pardo, director. Obres de Mozart, Schubert, Hahn, Mendelssohn, Dvořák, Strauss, Grieg, Puccini, García Morante, Montsalvatge, Rossini, Gounod i d’altres. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA. 1 DE NOVEMBRE DE 2023.
Al mateix lloc i el mateix dia, però cent anys després, del naixement de Victoria de los Ángeles, van començar oficialment els actes de celebració del seu centenari, si bé fa temps que la soprano és celebrada amb aquest motiu. La buscada coincidència no seria tan significativa si Victoria de los Ángeles no hagués arribat al món a l’edifici de la Universitat de Barcelona, posseïdor d’un bellíssim Paranimf que ja habitualment acull concerts i que revesteix tots els actes que s’hi celebren d’una solemnitat majestuosa.
Una nodrida representació institucional, doncs, a més del públic que havia esgotat les invitacions gratuïtes en qüestió d’hores, va acudir a escoltar un concert singular, ideat específicament per a una ocasió tan especial. La Fundació va voler subratllar-la convocant els seus principals cossos artístics –l’orquestra i el Cor de Becats– i va confiar en Elena Copons el pes d’un programa que al·ludia directament als diversos àmbits del repertori que va cultivar Victoria.
La soprano terrassenca es va convertir en la triomfadora indiscutible de la vetllada, ja que va sortir airosa d’aquell tour de force que, en alguns moments, la va fer sortir de la zona de confort i la va dur cap a repertori que no sol cultivar. Així, el recorregut començava amb una selecció de lieder de Schubert, Hahn, Mendelssohn, Dvořák, Strauss i Grieg –va caldre cintura per programar els d’acompanyament pianístic, que són la majoria, en versió orquestral–, incloïa dos fragments mozartians de Le nozze di Figaro, introduïa dues cançons populars catalanes i passava per una de les Canciones negras de Montsalvatge abans d’acabar amb l’“ària de les joies” de Faust de Gounod.
Com a preludi, i també a mig camí del programa, dues brevíssimes intervencions del Cor: la primera, per obrir el concert amb Mozart –els bellíssims Ave verum i “Laudate Dominum” de les Vespres–, i més endavant, en l’únic moment de descans per a Elena Copons, l’igualment cèlebre “Coro a bocca chiusa” de Madama Butterfly, que no va ser una tria tan encertada per a un cor que no arribava a la vintena de veus. Dues de les sopranos, Mercedes Gancedo i Montserrat Seró, van cantar al costat de Copons en els dos duets programats. En general, però, va costar entendre la presència d’aquesta formació per a unes intervencions tan migrades i que no fos aprofitat per cloure el concert amb una peça conjunta.
L’orquestra, en canvi, va estar encertada a l’hora d’acompanyar tot el programa amb equilibri d’eficàcia i discreció, sempre a les ordres de Pedro Pardo, que va vetllar per no perdre el balanç entre veu i instruments –la formació no era simfònica, com indicava el programa de mà, sinó cambrística– ni caure en la perillosa tendència a l’allargament dels tempi.
Els nombrosos aplaudiments van produir dues propines, igualment pròpies del repertori de Victòria: el graciós zapateado “La tarántula” de la sarsuela La tempranica i l’encisadora Cançó de bressol de Brahms.
Bell concert de record, en definitiva, i tret de sortida de la molta celebració que ha de venir, tot i que massa llarg a causa de la lentitud de les transicions i els parlaments inicials, que van transformar els seixanta minuts previstos en gairebé el doble.
Imatge destacada: (c) Fundació Victoria de los Ángeles.
