LIFE VICTORIA BARCELONA 2017. L’essència del lied. Elena Copons, soprano. Sholto Kynoch, piano. Life New Artists: Irene Mas Salom, soprano; Helena Resurreiçao, mezzosoprano. Neus Garcia Puigdollers, piano. Lieder de R. Schumann, Johannes Brahms, E. Grieg, R. Strauss, F. Mendessohn. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 20 DE SETEMBRE DE 2017.
Per Jaume Comellas
Inauguració potent és la imatge més exacta que va donar l’inici de l’edició d’enguany del Lied Festival Victoria de los Ángeles. I esmentem el concepte “potent” perquè allò que hauria pogut ser un acte en què la dimensió protocol·lària, festiva i de relació social hagués tingut un pes poc menys que determinant, aquí, sense menystenir-lo, la balança es va decantar clarament pel costat de la substància musical. I aquest és un mèrit que cal remarcar de l’organització: que per damunt de tot la música va ser l’autèntica protagonista. Per tant, el cicle difícilment podia començar millor.
I va ser així perquè el programa era intens i ric, ultra variat i també amb l’encara més de la presència de tres joves intèrprets. Però ho va ser sobretot per l’actuació de la soprano terrassenca Elena Copons, que va oferir un recital literalment transcendent. La seva va ser una actuació confegida sobre un programa molt exigent, molt obert a una diversitat de matisos, força extens també, i riquíssim en substància. Aplegar una vintena de lieder de Schumann, Brahms, Grieg i Strauss sense caure en el seu repertori més còmode constituïa un repte que la cantant va superar amb una suficiència absoluta. Elena Copons gaudeix d’una veu ideal per al liederisme, però sobretot d’una fina sensibilitat, d’una capacitat de convertir el cant en poesia canora; de transmetre aquell punt ideal d’emoció que sedueix l’espectador i el manté atrapat en l’encanteri del discurs.
Costa establir moments especialment cimers d’un tot tan gran, però amb ganes d’afinar molt, el Morgen de Richard Strauss a la fi del recital resta a la memòria d’una manera especial; però, insistim-hi, són ganes de filar prim en un conjunt memorable. Sholto Kynoch, un nom aquí nou com a intèrpret, va resultar un molt bon company en el sentit que ha de ser sempre un pianista acompanyant: ésser-hi sense notar-se, donar seguretat i consistència. No crec que Elena Copons necessiti a hores d’ara el fet confirmació en la seva trajectòria ascendent; en tot cas, una exhibició com la d’aquest recital en resultaria ideal.
La festa havia començat amb el cant joiós de la soprano mallorquina Irene Mas Salom i de la mezzosoprano portuguesa Helena Resurreiçao, dues joves veus que van oferir un recital a duo gratificant, amb lieder de Mendelssohn i Brahms. Pura delícia, la conversió de substància musical en festa, vital i alhora rica en bon gust i també –per què no– en excel·lència, així mateix per la part que pertoca a Neus Garcia Puigdollers en la seva tasca de pianista acompanyant. Estar amatents al futur d’aquestes artistes és un exercici altament suggestiu.
