SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN 2015.
Sarah Connolly, mezzosoprano, Malcolm Martineau, piano. Obres de Schubert, Schumann, Roussel, Britten, Gurney i Turina. (27 d’agost de 2015). Oddur Jonsson, baríton, Júlia Pujol, piano. Obres de Franz Schubert. (28 d’agost de 2015). Dorothea Röschmann, soprano, Malcolm Martineau, piano. Obres de Schubert, Wolf i Mahler. (28 d’agost de 2015). Shani Diluka, piano. Obres de Franz Schubert i Jörg Widmann. (29 d’agost de 2015). Elena Copons, soprano, Cor de Cambra de la Diputació de Girona, Francisco Poyato, piano; dir.: Pablo Larraz. Obres de Schubert. (29 d’agost de 2015). CANÒNICA DE VILABERTRAN.
Per Jaume Comellas
Un intensivíssim esprint –cinc concerts en tres dies– ha posat fi a una edició de la Schubertíada a Vilabertran que s’ha caracteritzat, d’una part, per una línia de programació força ajustada al que és habitual i, de l’altra, per la concentració en només deu dies de ni més ni menys que disset concerts, ultra un cicle de conferències.
D’acord amb el que s’acaba d’exposar, caldrà analitzar si aquesta concentració ha resultat positiva i, per tant, serà bo mantenir-la o bé, altrament, tornar a la fórmula més espaiada habitual. Jugant a l’arriscat ofici d’oracle, aventuro que el nou format no tindrà continuïtat; i ens orientem pel fet que ensumem una certa disminució del nombre d’espectadors, amb un esdeveniment excepcional –programa Das Lied von der Erde– a part.
Pel que fa als resultats artístics, han estat globalment molt satisfactoris, molt dignes i amb molts moments de gran nivell, descobertes interessants i en alguns casos expectatives superades amb escreix.
La mezzosoprano anglesa Sarah Connolly va oferir un programa força atípic –fet que ha passat altres vegades en aquesta edició del cicle–, amb una primera part convencional –Schubert i Schumann– i una segona sorprenent; una barreja de difícil digestió: Albert Roussel, Benjamin Britten, Ivor Gurney i Joaquín Turina.
Aquesta artista té una presència impactant basada en una veu de mezzo plena i intensa, un cantar espès, assaborit i mastegat; profund i dramàtic, encara que, amb tot, no ens va semblar que es trobés del tot còmoda en els tres temes de Schubert –els Ellens Gesänge sobre textos de Walter Scott– que inclouen el tan i tan conegut Himne a la Verge, més popularitzat com l’Ave Maria de Schubert, tantes vegades manipulat en versions de tot tipus.
Més convincent ens va aparèixer en el cicle Frauenliebe und Leben de Robert Schumann, un autèntic cicle –valgui la redundància– amb unitat discursiva i argumental que la cantant britànica va oferir de manera més convincent, però sense que tanmateix vagi ser una versió d’autèntica especialista en lied alemany.
On sí que va excel·lir va ser, malgrat l’heterogeneïtat del programa, en la segona part. Les Quatre cançons d’Albert Roussel ens van mostrar una cantant ben identificada amb l’obra d’aquest compositor tan festejador però no ben maridat amb l’impressionisme; aquí va començar a bastir-se un discurs de gran nivell. Sarah Connolly, fidel a les seves proclivitats, va desenrotllar el potencial de gran senyora del cant, que va continuar engrandint en unes interpretacions de dos temes de Benjamin Britten que probablement van constituir el moment més ric i vívid del recital. Després ens va permetre conèixer un compositor que podríem considerar maleït en la seva tràgica història personal i com a creador, el també britànic Ivor Gurney, de qui vàrem gaudir de quatre cançons delicioses.
El bon cant i fins i tot la bona dicció del castellà no van impedir que els tres temes que va oferir de Joaquín Turina no resultessin imprescindibles; com tampoc la insistència espanyolista en els bisos de dues de les Cançons populars espanyoles de Falla, que no van fer oblidar precisament les versions de Victòria dels Àngels.
Un fet remarcable de la Schubertíada de Vilabertran és haver permès descobrir al nostre públic valors que amb el temps s’han consolidat i que fins i tot han esdevingut referents del cicle, amb els noms de Juliane Banse, Mathias Göerne i el Quartet Casals com a exemples explícits. Ignorem quin futur depararà al ja recensionat baríton Manuel Walser, com tampoc al més jove cantant Oddur Jonson, que va actuar en sessió de tarda, però en tot cas de moment són noms que cal considerar.
Aquest baríton islandès, desconegut a casa nostra excepte pel seu feliç i premiat pas pel Concurs Viñas del 2014, va mostrar unes qualitats molt autèntiques i molt sintonitzades amb el lied. Amb una veu de baríton lleuger, el seu cant és lluminós, relaxat i fins i tot d’una sorprenent maduresa, sense recórrer mai a escapades espúries; per exemple, mai no cau en el vici de l’accentuació dels sons “ajt” o “tzt” a final de versos que tan se sovinteja; tot en ell és natural, i hi afegiria que transparent, amb aquell alè de vida i de sinceritat que exigeix el lied.
Si dos cantants joves, sense capacitat de presentar expectatives, ens van sorprendre agradablement, part de tot el contrari va esdevenir amb la consagrada soprano alemanya Dorothea Röschmann. Amb un programa d’un enorme atractiu, va mostrar una incomprensible –en una artista de la seva trajectòria– manca d’afinitat amb el cantar natural que exigeix com a premissa bàsica el lied. El seu poderós instrument ho arrossegava tot vers la interpretació hiperbòlica, contundent i excessiva, de fet operística romàntica, fins i tot amb tendència a la sobreimpostació de la veu, tot foragitant l’essència de cicles tan importants com Das Knaben Wunderhorn i Rückert Lieder de Mahler o Gesänge aus “Wilhelm Meister” de Schubert i Mörike Lieder d’Hugo Wolf. Tanmateix, el seu recital va rebre intensos aplaudiments de part d’un sector de públic, mentre que l’altra es mostrava molt menys convençuda. Una mica es va establir un combat entre “liceistes” i “schubertianistes”.
L’absència obligada del ben conegut pianista Iván Martín va ser ben coberta per la jove col·lega indostànica Shani Diluka, amb la qual també ens vàrem trobar amb un altre repertori una mica atípic. Amb l’inici del conegut Ständchen en la versió per a piano de Franz Liszt, tot seguit va oferir una composició inclassificable d’un desconegut Jörg Widmann en què intentà establir una certa relació, que no vàrem saber copsar, amb la música de Schubert. Fins i tot la intèrpret va demanar que no s’interrompés amb aplaudiments la interpretació d’aquesta obra amb la continuació de la Sonata per a piano D. 960 de Schubert, de la qual va fer una versió esplèndida, d’una profunditat remarcable. És una obra molt fina i complexa i la jove pianista la va acarar amb rigor i recursos. Enmig de tants joves talents que proliferen arreu, ens va resultar gratificant descobrir una artista amb una personalitat peculiar, no gens gregària, que realment interpreta la partitura –o sigui, que hi aporta criteri propi–; que se la fa seva per enriquir-la amb el seu patrimoni intel·lectual i amb el seu sentit artístic.
La Schubertíada es va cloure amb un concert amb capacitat per crear autèntic espectacle musical, tot donant al concepte “espectacle” tota la seva màxima càrrega de dignitat. Amb el coixí d’un ben nodrit conjunt coral –el Cor de Cambra de la Diputació de Girona– i comptant amb el suport instrumental d’aquest competentíssim expert en l’acompanyament vocal que és Francisco Poyato, va emergir per damunt de tot la figura de la soprano terrassenca Elena Copons, que va fer una nova demostració de la seva condició de dominadora de l’art del lied. Tant quan va cantar acompanyada pel cor, com quan ho va fer en solitari, va imposar el patrimoni de la seva veu bellíssima, el seu cant exquisit, calmat, intens i alhora lleuger; transparent i ensems convincent i d’una expressivitat sempre en el punt més exacte. Podríem situar exemples especials de la seva exhibició, com l’impressionant Mirjams Siegesgesang acompanyada pel cor, o bé en solitari Nachtstück, però són només referents d’un tot d’altíssima escola. Elena Copons està posseïda d’allò que molts han anomenat “àngel” i que el meu mestre Josep Casanovas anomenava “misteri”. Són paraules o metàfores succintes per definir el que és més autèntic, la condició pura i exacta d’artista. O el que vindria ser també el mateix: de “donador” natural de vida pròpia a l’ofici. I aquest és un do, o un privilegi, de què la soprano està, indiscutiblement, molt dotada.
Crec que l’actuació del Cor de Cambra de la Diputació de Girona hauria resultat més reeixida si hagués reduït el nombre de components, fet que hauria afavorit una major lleugeresa i claror del seu treball. Les dimensions de l’absis de la basílica de Vilabertran obligava a un atapeïment, no sols físic, que penso que va malmetre en part el resultat de la seva actuació. És un cor encara en formació, en presa de consistència i personalitat, amb, tanmateix, una corda de veus d’homes de notable entitat.
Una nota a part. L’endemà de la finalització d’aquest transcendent –i remarco el concepte “transcendent”– cicle de música culta, en la meva contumaç dedicació al seguiment dels mitjans de comunicació no vaig saber trobar cap referència a aquest esdeveniment, al seu balanç i als seus resultats. Ben altrament, sí que es parlava arreu, i amb gran exuberància de recursos, de l’èxit d’un altre cicle de música essencialment no transcendent, que acabava de finir al mateix moment, celebrat a un quilòmetre exacte de distància, a la capital de la comarca, Figueres. No cal dir-ho, Catalunya no és Àustria…
