XXXVI FESTIVAL TRADICIONÀRIUS-PALAU FRONTERES. Marala (Selma Bruna, Clara Fiol, Sandra Monfort), veus, electrònica, guitarres i percussions. PETIT PALAU. 16 DE MARÇ DE 2023.
Nou èxit de la col·laboració entre el festival Tradicionàrius i el Palau de la Música. Si el dia 10 de març el trio femení gallec Tanxugueiras va “rebentar” l’històric recinte, dijous va ser el torn d’un altre tercet del mateix sexe, Marala, que gairebé va omplir el Petit Palau amb la presentació del seu segon disc, Jota de morir.
Tot i que les dues propostes no són en absolut comparables musicalment parlant, llevat del format i el gènere de les components, cal constatar que, com ja s’ha vist aquest any amb altres actuacions femenines que han tingut lloc al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) de Barcelona, com ara les cantants valencianes Tesa i La Maria, les dones han pres la iniciativa en la renovació de la música d’arrel buscant una certa comercialitat i apropant les seves propostes a un públic més ampli del que és habitual en aquest circuit, amb posades en escena més acurades, treballant els dissenys de llums, les coreografies i els vestuaris.
Concretament, Marala ha optat per un concepte musical i escènic que s’apropa més al concert, amb els espectadors asseguts, que no pas al de l’actuació més festiva i apta per al ball. Però aquesta potser és una situació provisional, perquè entre el que sona a al disc esmentat i també a l’anterior, A trenc d’alba (2019), i el que es va veure i sentir dijous al Petit Palau hi ha una diferència que sembla créixer per moments, ja que si els cedés sonen més aviat continguts, amb instrumentacions i arranjaments majoritàriament de tipus analògic i convencional, al concert de l’altre dia el plantejament va ser bàsicament electrònic. I la diferència no tan sols és conceptual, sinó que també és formal. Per això hi ha un detall que crida l’atenció: a la portada de Jota de morir totes tres apareixen vestides de negre, mentre que a la seva presentació en directe van sortir a l’escenari vestides de blanc.
Quan s’apleguen la catalana Selma, la mallorquina Clara i la valenciana Sandra –que també han iniciat les respectives carreres en solitari–, es reparteixen la feina sense deixar de sonar com una unitat musical i vocal. Es van rellevant a l’hora d’exercir els protagonismes sense trencar mai la cohesió com a trio, mentre van cantant cançons tradicionals dels Països Catalans i d’altres llocs i també temes de composició pròpia o poemes adaptats, però sempre basats en el patrimoni musical popular.
Ja sigui amb l’ordinador, la percussió electrònica, la guitarra de pal o l’elèctrica i el pandero, Marala construeix un univers especial, que posa al dia les arrels d’un repertori que no pot ni vol ser oblidat, gràcies sobretot a un treball excel·lent de veus ben conjuntades i trenades.
La recta final del concert va constituir un bon exemple d’aquesta original varietat, amb les interpretacions de la bonica cançó tradicional castellana Panaderina, seguida de dues aproximacions a la música discotequera –amb el públic aixecat de les cadires–, com són Desig –que estrenaven– i Disimula, i un formidable bis a cappella, amb l’inoblidable Txoria troxi de Mikel Laboa.
Imatge destacada: (c) Arnau Cristóbal/Virus Cultural.
