BCN CLÀSSICS. Orquestra de Cadaqués. Ellinor D’Melon, violí. Dir.: Jaime Martín, director. Obres d’Albéniz-Guinovart, Txaikovski i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE MAIG DE 2019.
La sorpresa, el principal atractiu, el moment de més interès i l’èxit més clar i rotund del concert de l’Orquestra de Cadaqués al Palau corresponent al cicle BCN Clàssics es va obtenir amb el Concert per a violí, en Re major, op. 35 de Txaikovski interpretat en la part solista per Ellinor D’Melon. Nascuda l’any 2000, la joveníssima solista jamaicana de pares cubans, alumna de l’Escola Reina Sofía de Madrid, va deixar tothom bocabadat i embadalit.
Atreviment i vehemència de solista, seguretat, facilitat per al fraseig expressiu, domini de les dinàmiques, afinació, exactitud i tècnica brillant són les característiques del seu tocar. Un tocar certament infreqüent en una persona tan jove. La lectura que va fer Ellinor d’Melon de l’hiperromàntic i bellíssim Concert de Txaikovski va ser canònica i d’acord amb la llarga tradició interpretativa de la peça. No va recórrer nous camins que no haguessin recorregut els grans solistes que han afrontat la peça en el passat, però els va recórrer molt i molt bé.
Abans del Concert esmentat, l’Orquestra de Cadaqués, dirigida pel seu director principal, Jaime Martín, va oferir “Asturias” i “Castilla”, dos dels Quatre paisatges ibèrics, versions orquestrals fetes per Albert Guinovart per encàrrec de l’Orquestra de Cadaqués d’aquestes conegudes peces per a piano d’Isaac Albéniz. El mèrit principal d’Albéniz no és pas ni la seva invenció melòdica ni la innovació rítmica, sinó l’ús nou i revolucionari del llenguatge pianístic. Com passa en el cas de Chopin o Mompou, per posar dos exemples, quan les obres d’Albéniz surten del piano, pateixen i s’aprimen, perden genialitat. “Asturias” i “Castilla” en versió orquestral van quedar molt vistoses però res més. Unes versions orquestrals absolutament legítimes però innecessàries.
La segona part de la sessió va ser ocupada per la Quarta Simfonia de Beethoven. La versió va ser força correcta. Jaime Martín, gran flautista abans de dedicar-se a la direcció orquestral, ha passat molts anys dins de l’orquestra i sap quines són les seves necessitats i què volen els músics dels directors i els ho ofereix.
Ofereix claredat d’idees, d’intencions i eficàcia a l’hora de transmetre-les. Potser va descuidar una mica l’equilibri dinàmic entre les seccions de l’orquestra, potser va “motivar” en excés la percussió, però distingia molt bé els diferents plans sonors, feia escoltar les veus intermèdies i dibuixava amb encert els punts d’èmfasi del fraseig. L’orquestra va compensar amb la solvència individual dels intèrprets la manca d’un autèntic so homogeni de conjunt.
Imatge destacada: Jaime Martín i Ellinor D’Melon (fotos d’arxiu)
