Concert de presentació del CD L’esperit de Casals. Damián Martínez, violoncel. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir.: Jordi Bernàcer. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 19 DE SETEMBRE DE 2018.
La difusió de les obres dels compositors catalans de la primera meitat del segle XX, i anteriors, s’ha convertit en una tasca heroica que només duen a terme, en solitari i gairebé sense ajuts, els intèrprets de casa nostra. És una situació anòmala de la qual ens estem ressentint tots sense que ens n’adonem prou. Ens queixem de moltes coses: del poc pressupost que té la cultura, de l’obligació de complaure el màxim de públic per tenir un retorn a aquest pressupost insuficient i per mostrar davant de l’opinió pública que la despesa en cultura queda plenament justificada si arriba a tothom i no només als pocs que entenen l’art com un aliment espiritual i no com un entreteniment. Es creen moltes entitats, associacions, les pròpies grans estructures culturals que l’abundància dels noranta ens ha deixat, però cap és suficient ni acaba de voler assumir una funció rigorosa i eficaç perquè les obres dels compositors del nostre passat més immediat i llunyà estiguin en la programació de les principals temporades del nostre país amb la normalitat amb què ho estan les obres de Beethoven, Mahler, Xostakóvitx o Brahms. Evidentment que no s’han de fer comparacions. Però en el camp de la literatura seria impensable que només editéssim en català llibres de Dostoievski, Proust o Sweig, en detriment de Maragall, Pla o Rodoreda, amb l’únic argument que no tindran prou lectors segons la tendència del mercat.
Cal fer aquesta reflexió abans d’entrar en matèria, per comprendre el que significa per als interessats en l’obra simfònica que ens han deixat les grans figures del segle XX que van néixer a Catalunya i que s’han projectat a tot el món. Aquesta vegada l’ocasió ens la brindava el violoncel·lista valencià Damián Martínez, un dels sons més bonics de la generació actual, que combina aplom, claredat i bon gust en la projecció musical. A ell li devem que ara puguem tenir en disc l’obra Nocturnes portugais de Gaspar Cassadó, el manuscrit de la qual, que no s’ha pogut datar, es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya, com tantes i tantes obres que queden relegades a aquests llimbs fins que arribi un músic de la seva categoria i vulgui que tornin a sonar com mereixen per poder engruixir el nostre repertori. Potser el cas de Cassadó, com d’altres de la seva generació, ha patit les conseqüències d’haver sorgit al pitjor moment per a Europa, entremig de les dues grans guerres i en contextos allunyats del nostre, on la tradició orquestral està fortament arrelada. Aquest va ser el destí d’aquests músics, encapçalats per Pau Casals, la genialitat del qual els va obrir el camí de la conquesta internacional. Per això el disc de Damián Martínez es titula Spirit of Casals (Warner, 2018), perquè justament el seu esperit fa de pont entre un autor universal com Aleksandr Glazunov, amb el seu Concerto Ballata per a violoncel i orquestra, op. 108, compost el 1932 i dedicat a Casals, i aquests Nocturns portuguesos (esbossos simfònics per a violoncel i orquestra) compost pel deixeble més destacat de Casals que va ser Gaspar Cassadó. L’esperit magnífic de Casals queda expressat en la seva obra Sant Martí del Canigó, que fa de clau de volta d’aquest arc musical format per dues obres representatives del segle XX més ferotge.
La Sala 2-Oriol Martorell de L’Auditori va quedar petita també a l’escenari per encabir l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya en una plantilla que incloïa fins a set contrabaixos i percussió. No té gaire lògica que alguns dels projectes discogràfics que fa l’orquestra de Barcelona, com aquest que es va realitzar el juny del 2017 i que es va presentar en públic en aquest concert del 19 de setembre passat, no tinguin després cabuda en la programació de la temporada a la Sala 1, que precisament porta el nom de Pau Casals. Resulta força insòlit que aquestes obres que ens situen en el panorama simfònic internacional quedin desconegudes per al gran públic abonat a la temporada i fora del repertori habitual de l’OBC, que d’altra banda té en el seu nom una representativitat nacional.
El concert va arrencar amb molta força en les pàgines de Glazunov, en una obra exigent per al solista, que comença amb una frase de gran volada del violoncel sol que es va endinsant en la melodia per desplegar-se amb un to triomfal cap al lirisme. Com tot els concerts postromàntics, posa a prova la força atlètica de l’intèrpret, que Martínez va superar amb gran solidesa, ben acompanyat des del podi per Jordi Bernàcer, un altre exponent d’aquesta generació que ja ha arribat a la plenitud artística. Un concert que dura poc més de vint minuts, però que deixa l’oient ple de grans sonoritats i d’una prosòdia del violoncel elaborada minuciosament, amb un domini de la sonoritat que no es trenca en cap moment. Cal destacar-ne la llarga cadència cap al final de l’obra que fa de pòrtic a un clima rítmic més àgil, optimista, per culminar amb harmonies d’esperança la imbricada narració sonora que acabem de sentir.
L’audició dels Nocturnes portugais penso que va superar moltes expectatives. Tret de Requiebros, per a violoncel i piano, de la seva Suite per a violoncel sol o del seu Trio, la resta de l’obra de Cassadó, especialment la simfònica, es manté encara en una ignorància incomprensible. La situació del seu llegat, dipositat a la universitat japonesa de Tamagawa, i la incertesa sobre els drets dels seus hereus, descendents de la pianista Chieko Hara, amb qui es va casar el 1959, complica encara més la possibilitat que puguem sentir obres com Rapsòdia catalana per a gran orquestra (1928) –que es va estrenar ni més ni menys que a Nova York amb Wilhelm Mengelberg– o les Variacions concertants per a piano i orquestra, que es va fer en primera audició el 1930 amb Pau Casals i l’orquestra que portava el seu nom. Per això encara és més heroic que algú s’atreveixi a portar aquesta obra manuscrita a l’escenari i a fer-ne un enregistrament d’aquesta qualitat.
El caràcter d’aquesta obra respon al segell de Cassadó, tant pel que fa al tractament fortament cantabile del violoncel, com sonava el seu, com pel seu ofici en l’orquestració, adquirit en gran part amb el seu pare, Joaquim Cassadó, però també pel contacte que va tenir amb els cercles musicals més selectes de París, de Berlín i de Florència, de bracet amb figures com Pau Casals, Maurice Ravel, Luigi Dallapiccola o la pianista Giulietta Gordigiani von Mendelssohn. Cassadó és un mestre en la combinació del folklorisme hispànic amb el postromanticisme dramàtic, que en aquesta obra sembla agafar un caire de preludi operístic, en el qual el violoncel lidera una massa orquestral de corda de sonoritat wagneriana, amb el so del clarinet que despunta com un presagi de la tragèdia que la música sembla explicar amb una nostàlgia poderosa. Una música corprenedora que imposa una concentració que es va poder sentir amb intensitat tant entre els músics de l’orquestra com en el públic que gairebé omplia la sala de cambra de L’Auditori.
L’obra arrenca amb unes notes que recorden l’inici d’El cant dels ocells i que va evolucionant cap a un paisatge sonor exuberant marcat pel tema principal del violoncel, que es va repetint amb molta varietat de recursos. A continuació entrem en les profunditats d’aquesta nit sonora amb els violoncels i els contrabaixos oferint al violoncel la gravetat necessària per poder deixar anar el seu lament, sonoritat de veu humana plena de tristesa i que sembla trobar consol en el solo de flauta que apareix al final d’aquest moviment. El tercer temps, en què el vent imita els sons de les gaites i les trompes semblen despertar el dia després de la foscor de la nit, Cassadó ens mostra el seu mestratge en el tractament de la música popular sublimada pel simfonisme, amb una tonada que fa el violoncel i que subratlla amb força l’orquestra. La melangia hi persisteix, però es va esvaint en el diàleg dels dos, que semblava portar la música cap a la sortida del sol. El grau d’inspiració que assoleix aquesta obra, i que va transmetre amb cos i ànima Damián Martínez acompanyat de Jordi Bernàcer al capdavant de l’OBC, va aixecar aplaudiments entusiastes del públic. No oblidem que Martínez és un gran coneixedor de l’obra de Cassadó, del qual ha enregistrat la seva obra completa per a violoncel i piano amb Marta Moll, amb qui forma un duo que porta el nom d’aquest compositor.
Per acabar, vam sentir la sardana que va fer Casals sobre l’església romànica de Sant Martí del Canigó, que ha esdevingut un himne al Pirineu. Casals tenia el poder de fer música amb una essència popular tan genuïna que va penetrar immediatament al nostre inconscient col·lectiu com una mostra paradigmàtica de la nostra identitat musical. Així, amb el seu esperit, connectat amb el de Glazunov i el de Cassadó que acabàvem de sentir, es tancava un concert que, un cop més, feia història en els annals de la nostra música, malgrat merèixer que arribés a més públic i que tingués més ressò.
Imatge destacada: Damián Martínez
