SAMPLER SERIES. Thomas Ankersmit, sintetitzador. Pilar Subirà, percussió. Perfecto Herrera, RSF. Sergi Jordà, Reactable. L’AUDITORI (SALA 4) i MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 14 i 15 DE FEBRER DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
El dissabte passat vam tastar a L’Auditori una cosa radicalment única. I això no és fàcil d’explicar. Com qui prova un nou gust que li era desconegut, no tenim bases per descriure-la i només ens queda agafar-nos a preceptes racionals que ens ajudin a fer arribar a qui no la va viure com eren les sensacions viscudes. L’acció durant uns 45 minuts del Thomas Ankersmit amb l’aparell Serge Modular creat per Serge Tcherepnin l’any 1974 es podria definir com la creació de tot un univers d’inputs sensorials i distorsions, però sobretot d’espais. Amb un sistema quadrafònic (quatre altaveus dibuixant un quadrat sobre el públic) i una disposició central de l’artista –novament el Sampler Series remenant les formes habituals de les sales de L’Auditori amb un resultat molt positiu–, Ankersmit va construir distàncies, moviments i camins sense fer-nos moure de la cadira. La reflexió teòrica d’Ankersmit ens pot permetre descriure-ho racionalment, però igualment és sorprenent: la seva creació es mou dins dels paràmetres de l’exploració acústica site specific, és a dir, cada actuació es relaciona estretament amb l’espai en què té lloc, tot aprofitant-ne la configuració i difuminant així les fronteres del so artificial del sintetitzador. Per això, com podem llegir en l’entrevista publicada al blog del Sampler Series, “pel que fa a sales més convencionals, m’agrada acoblar els oscil·ladors del sintetitzador a les freqüències ressonants de parts de l’edifici, per exemple, i que vibrin per simpatia, o crear ones estacionàries en el so, de manera que el so canviï quan l’oient mou el seu cap, creant d’aquesta manera perspectives acústiques distintes i simultànies”. Ankersmit juga, per tant, amb l’espai de la sala, però també amb el nostre espai individual i amb la creació d’espais sensorials, imaginats per la nostra recepció.
Precisament en aquest concert es va manifestar molt clarament una de les grans qüestions de la recepció dels nous camins de l’electroacústica. Més enllà de nous llenguatges sonors, la primera diferència manifesta es planteja en relació amb el component visual. Davant d’una proposta acústica tradicional, existeix sempre una correlació directa entre acció i so: una corda percudida o una tecla polsada resulta immediatament en un so, un moviment de l’instrumentista té la seva resposta en el seu instrument. Amb les noves eines de creació electrònica, les accions programades – encara que sigui en directe i amb un fort component d’improvisació com en el cas d’Ankersmit– trenquen aquesta correlació immediata d’acció-so i l’intent del receptor de seguir pas per pas les intervencions sonores concretes de l’intèrpret el dirigeixen cap al fracàs. Això ens obliga a deslligar-nos del component visual, fins i tot “ignorant” el músic, i a endinsar-nos en la nostra pròpia percepció. Només així es pot entrar en aquests nous espais que proposava l’holandès.
Una proposta d’aquesta mena, però, requereix una tasca pedagògica important. Aquesta era l’admirable (i necessària) intenció de l’audició dedicada a l’stokos al Museu de la Música l’endemà del concert de Thomas Ankersmit, però el resultat no va ser encertat. En el seu procés d’obertura a les músiques del segle XX (“músiques noves però que ja tenen història”, tal com va presentar el director del Museu, Jaume Ayats) i paral·lelament a l’exposició “Phonos, 40 anys de música electrònica a Barcelona”, es proposava una audició comentada de les tres grans estrelles de la col·lecció del col·lectiu de música electrònica: l’stokos IV, la unitat analògica RSF i el reactable. No obstant això, i salvant la introducció de Perfecto Herrera per a l’RSF, els comentaris dels membres de Phonos van ser insuficients i l’organització dels mitjans tècnics no va ajudar-hi. El públic no va poder aprendre una veritable lliçó, tan valuosa quan es tracta d’aquestes “músiques noves”. Vam tornar a viure els vells mecanismes exclusius d’una part del sector acomodat en una vella necessitat de fugir d’explicacions tècniques: els nous públics són intel·ligents i els coneixements tècnics de la majoria han arribat a nivells considerables, impensables fa deu anys.
No és més fàcil l’explicació bàsica del funcionament d’un piano que la d’un sintetitzador: només es tracta d’anys de tasca pedagògica. Els que estimem els nous camins artístics del so somiem amb la desaparició d’aquestes velles fórmules d’explicació pedagògica i la creença, assimilada pels mateixos creadors, de tractar-se d’un reducte creatiu, i aleshores obrir noves portes a nous públics i habitar els nous espais sonors mai provats.
