EL PRIMER PALAU. Anna Quiroga, arpa. Samuel Diz, guitarra. Oscar Alabau, violoncel. Jorge Nava, piano. Sara Cubarsi, violí. Luis Arias, piano. Quintet DaCap. Roberto Maqueda, percussió. PALAU DE LA MÚSICA. 3, 10, 17 i 24 d’octubre de 2013.
Per Josep Barcons
Enguany el certamen El Primer Palau ha arribat a la XX edició, i ho ha fet presentant globalment una plèiade de músics amb una preparació tècnica inqüestionable que, tanmateix, no sempre va servir per navegar en les profunditats expressives del repertori interpretat. Òbviament, la consideració és genèrica, i no hi ha hagut cap dels premis que quedés desert. Ben al contrari: n’hi ha hagut un bon escampall, amb el benentès inclòs que el Premi del Jurat i el Premi de la Crítica valoren criteris diversos i procuren tàcitament no coincidir.
El jurat format per Eulàlia Solé, Gerard Claret, Manuel Valdivieso, Arnaldur Arnarson i Lluís Millet va atorgar quatre premis. El primer premi, inqüestionable, recaigué en la violinista barcelonina Sara Cubarsi, que va presentar un programa extremadament exigent i va demostrar una maduresa i un aplom escènics impressionants. El so exquisit del seu violí, el control extraordinari de l’arc i una enteresa i seguretat interpretatives que vorejaven l’ataràxia van permetre-li afrontar amb una solvència enlluernadora la Sonata per a violí sol, Sz. 117 de Béla Bartók i la Sonata núm. 3 de Johann Sebastian Bach.
En el mateix concert (el tercer del cicle) actuava el pianista madrileny Luis Arias. Malgrat no haver rebut cap distinció en el certamen, el seu fraseig era ple de bon gust i refinament, tal com va quedar palès en els moments més lluminosos de la Kreisleriana de Robert Schumann (no en va Arias estudia amb Galina Eguiazarova, que ha estat professora de Radu Lupu i d’Arcadi Volodos, entre d’altres). En els moments de més turbulència, però, Luis Arias resultava menys convincent i tant el caràcter ombrívol i turmentat de Kreisler com la intensitat dramàtica de la Sonata per a piano núm. 5 de Serguei Prokófiev quedaven lleument en entredit.
El segon premi del jurat va recaure en el violoncel·lista barceloní Oscar Alabau, que –igual que Luis Arias– està formant-se encara a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía. Amb bones maneres, però amb un so discret a redós del bon pianisme de Jean-Sélim Abdelmoula, va presentar un programa romàntic, el punt àlgid del qual fou l’Intermezzo de Goyescas d’Enric Granados, que es completà anant cap a terres germàniques amb l’Adagio i Allegro op. 70 de Robert Schumann i la Segona Sonata per a violoncel i piano de Johannes Brahms, que va tocar de manera més captinguda.
En el mateix concert que Alabau actuà el pianista Jorge Nava, d’una solvència tècnica innegable que lamentablement no traspassava cap a les profunditats dramàtiques i narratives del repertori interpretat. A aquesta sensació, va contribuir-hi l’elecció d’un programa relativament inconnex, que començava amb tres estudis (un Étude-tableaux de Rakhmàninov, un Transcendental de Liszt i un estudi –picada d’ullet a un professor seu al Conservatori?– d’Israel David Martínez), continuava amb la transcripció de Liszt de la Mort d’amor d’Isolda i acabava amb la Sonata núm. 7 de Prokófiev, el “Precipitato” final de la qual va sonar de manera excessivament maquinal i amb poca rotunditat.
Si el programa de Nava era poc orgànic, passava just el contrari en el recital del guitarrista gallec Samuel Diz, en qui va recaure el Premi de la Crítica. Amb una desimboltura natural sobre l’escenari, Diz va fer les delícies del públic amb el seu so acuradíssim i amb una extremada sensibilitat. Tant a nivell musical com verbal, Samuel Diz té uns notables dots de comunicador, que revelen una personalitat amable i senzilla. Malgrat una referència sobrera als patrocinadors que fan possible el certamen i una dedicatòria familiar extemporània, Diz va explicar l’evolució del llenguatge guitarrístic anant de Tàrrega al jove Fernando Buide (fantàstic el seu Nocturnal), passant per Falla, Mompou i per una interpretació excepcional de les Cinco canciones españolas de Federico García Lorca.
Abans d’ell havia actuat l’arpista Anna Quiroga, que regalà moments de gran bellesa sonora, però en el discurs de la qual es trobava a faltar direcció i organicitat. A les seves mans, la Suite per a arpa de Benjamin Britten va presentar-se amb claredat, igual que les Variacions sobre un tema anònim de Xavier Montsalvatge. La transcripció d’El rossinyol de Liszt va sonar amb menys riquesa que l’original pianístic, la qual cosa compensava amb escreix l’obra Scintillation de Carlos Salzedo, pensada directament per a l’instrument.
El jurat va voler reconèixer amb dos accèssits la interpretació del Quintet DaCap i del percussionista Roberto Maqueda, que van actuar en el quart i últim concert del cicle. De memòria, amb un coneixement admirable de la partitura, un domini tècnic indiscutible i un savoir faire notable sobre l’escenari, els integrants del Quintet DaCap van oferir una interpretació diligent i sense fissures de les Sis bagatel·les per a quintet de vent de György Ligeti, a la qual va seguir –ja amb partitura– la interpretació un xic mancada de naturalitat en el joc de les tensions i distensions del Quintet de vent núm. 1 de Jean Françaix.
El percussionista Roberto Maqueda va encarregar-se de tancar el cicle d’enguany entrant a la perfecció en la poètica subtil de Ramon Humet a través de la seva Meditació, per a marimba, només compromesa pel soroll extern a la sala d’un inoportú acte celebrat paral·lelament a les mateixes dependències del Palau de la Música. Amb Rebonds de Iannis Xenakis, interpretat amb convenciment, Maqueda emmascarava el soroll extern, que tornava a aparèixer per pertorbar la magnífica Splendens de Jesús Torres, en la qual Maqueda s’acompanyava de la precisió pianística de Yuko Mizutani, amb qui dialogava a la perfecció. En l’última obra del cicle (?Corporel, per a un percussionista sobre el seu cos de Vinko Globokar), Maqueda es descamisava per poder fer front als requeriments de la partitura, en un gest gairebé al·legòric del que deu haver suposat per a cada un dels 12 concursants actuar per primera vegada –vestits per a l’ocasió, però amb la nuesa expectant de la primera vegada– en un escenari com el del Palau de la Música.
