TEMPORADA OBC. Dir.: Kazushi Ono. Wagner, Debussy, Rimski-Kórsakov. L’AUDITORI. 18 DE MAIG DE 2012.
Per Josep Barcons Palau
El text del programa de mà escrit per Marta Porter començava d’una manera contundent i inequívoca, reconeixent l’entitat del director que el cap de setmana del 18, 19 i 20 de maig es posava per primer cop al capdavant de l’OBC: Kazushi Ono. El text deia, ja al primer paràgraf, que aquest “prestigiós director japonès” és “una de les batutes més valorades internacionalment”. I hi tocava. La seva presència al capdavant de l’OBC no deixà dubte de la seva vàlua, sabé extreure el millor de l’orquestra i va fer que al final del concert hi hagués tants somriures a les butaques com damunt l’escenari.
I no era debades, ja que l’actuació de l’OBC fou memorable. No és cap exageració afirmar que és de les vegades que s’ha sentit més música, no sols a la temporada de l’orquestra, sinó a L’Auditori sencer. Un resultat que és tant mèrit dels professors de l’orquestra com de l’art de Kazushi Ono, que té una tècnica prodigiosa, un gest increïblement precís i comunicatiu i –ho deduïm– un carisma espectacular, capaç d’implicar i treure el bo i millor de cadascun dels músics que té davant.
De l’Idil·li de Siegfried de Wagner, Ono en firmà una versió equilibrada, més aviat ràpida en la secció central, amb un tremp poc procliu a l’encalmament i la volada lírica. Jeux de Debussy fou dita amb torrentades sonores i ràfegues dinàmiques espectaculars. I tant en l’una com en l’altra obres les intervencions solistes de més compromís foren executades d’una manera esplèndida.
Però el bo i millor arribà a la segona part, amb Schéhérazade de Rimski-Kórsakov. I això que aquesta és una obra que, de tant que explica, de tant que evoca i de tant que sensualitza, pot arribar-se a fer d’allò més pesada… Però res més lluny del que succeí!, i els episodis de Les mil i una nits que recrea el músic rus tingueren la millor de les presentacions possibles.
L’obra està plena d’aquells passatges que apareixen en tota prova d’orquestra; i els solistes i assistents de l’OBC, sense excepció, mostraren tot el seu valor. Si a la primera part el clarinet de Josep Fuster i l’oboè de Disa English foren magnífics, a la segona Larry Passin i Dolors Chiralt no foren pas menys. Al seu treball espectacular, s’hi sumà el violoncel de José Mor, el fagot de Silvia Coricelli, les timbales de Gratiniano Murcia, el violí de Roberto González (quin concertino!)…, i podríem anar resseguint cada una de les seccions i dir-ne individualment el nom de cada músic.
Però una orquestra no és una suma d’individualitats. I aquí és on es produí la màgia. Ono sabé conduir els 50 minuts de música de l’obra causant embadaliment en cada passatge, en cada frase, en cada accent, fos quin fos el personatge evocat, i fos quina fos la secció requerida. D’aquesta manera aconseguí que –com el malvat sultà– vinguessin ganes d’escoltar relats tan dolços com aquest una nit i una altra i una altra. Tant de bo la màgia del conte duri, i concatenem mil i una nits de somriures expectants i agraïment profund.
