IBERCAMERA. Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Dir.: Valeri Gergiev. L’Auditori. 12 de desembre de 2011.
Per Mercedes Conde Pons
Que l’Obra Social de “la Caixa” hagi portat al CaixaForum de Barcelona una exposició tan interessant i dinàmica com la dels Ballets Russos de Diaghilev (1909-1929), provinent del Victoria & Albert Museum de Londres, ja és motiu d’alegria. Però que, a més, aquesta institució s’hagi coordinat amb altres equipaments (de forma recíproca, s’entén) per tal de fer confluir en les mateixes dates la música que va inspirar i que es va crear en el context dels Ballets Russos de Diaghilev, vol dir que les coses en aquest país es poden fer molt bé i que de vegades s’aconsegueix. És clar, hauria estat fantàstic poder coordinar la representació d’alguna de les coreografies originals de la companyia de Diaghilev al Gran Teatre del Liceu…, però probablement el resultat musical no hauria estat el mateix que l’ofert per l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg, hereva directa de l’empremta deixada pels Ballets Russos arreu del món i que, des de fa anys, s’ocupa de recuperar repertori i muntatges coreogràfics d’aquesta mítica companyia nascuda fa 102 anys. Així com l’OBC va programar fa poc més de dues setmanes un programa amb música dels Ballets Russos, Ibercamera va picar alt i va portar, dilluns passat, una habitual del cicle –l’Orquestra del Teatre Mariinski– sota la direcció del seu titular, Valeri Gergiev, en el repertori que probablement coneix millor, el rus; òbviament, el seu.
Sí, Gergiev i el Mariinski són vells coneguts de l’audiència d’Ibercamera, però l’oportunitat d’escoltar en una única sessió els tres principals ballets que Igor Stravinsky va escriure entre el 1910 i el 1913 per a la companyia de Diaghilev, era única, tota una fita.
Perquè, a més, estem parlant de tres obres magistrals: en concepció, en tractament tímbric dels instruments, en possibilitats de generar atmosferes, suggerir climes i situacions sentimentals i paisatgístiques; quelcom essencial en el ballet. Tres obres, L’ocell de foc, Petruixka i La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, que van trencar els motlles, van agredir i encisar alhora un públic –fa cent anys!– que no estava preparat per al que estava a punt de sentir.
Si encara avui ens impacta l’allau sonora dels ritmes primitius, viscerals i alhora refinats de La consagració, i ens encisa i indigna per un igual la gairebé agressió que suposa per a les oïdes tant de decibel sobrant; si encara avui ens hipnotitzen els acords i les melodies fluctuants i fantasioses de L’ocell de foc, i ens fa riure l’aire entre grotesc, rural i quotidià de la música que ambienta la història del ninot Petruixka…, imaginin-se com es devien sentir els privilegiats oients que van descobrir per primera vegada la música d’Stravinsky!
La fita propiciada per Ibercamera va esdevenir l’ocasió per gaudir a pleret d’una interpretació magistral. No només l’orquestra del Mariinski es va mostrar lliurada i sense defallir al llarg de les més de tres hores que va durar el concert –i en arribar el final encara van oferir una propina de Rimski-Kórsakov, com si tot just acabés de començar el concert–, sinó que a més van demostrar tenir plenament assumides unes partitures extremament complexes. Amb Valeri Gergiev, que aportava la dansa amb els seus dits d’oscil·lacions virtuosístiques, la del Mariinski és una versió molt personal, molt madura, tant per les sonoritats rodones i generoses i extremament empastades que deixaven bocabadat, com pel tempo aplicat a les partitures, molt adequat a l’escena, al contrari que les versions expressament concertants, de tendència a l’acceleració. I tot això, cal dir-ho, amb una disposició com a oient (de qui signa) a l’extrem dret de la platea, just al davant dels contrabaixos i els metalls foscos. Tota una experiència de ressonàncies greus que es filtraven pels porus i feien de l’experiència auditiva un embriagament sonor. Probablement, ben semblant al que devien experimentar els primers i atordits descobridors de la nova música d’Stravinsky. Quina enveja… i quina fortuna poder descobrir encara avui aquesta música amb interpretacions com la de dilluns passat!
