TEMPORADA OJC. Cristina Casale, piano. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Alfons Reverté, director. Obres de Falla i Espinosa. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 29 DE MAIG DE 2022.
En el seu vintè aniversari, l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida tancà la temporada amb un programa de remarcades ressonàncies espanyoles. El concert tingué la presència d’un dels més brillants compositors espanyols del nacionalisme musical: Manuel de Falla. La bravura espanyola fou el detonant d’una Danza ritual del fuego que obrí el programa –amb els seus trinats inquietants en l’acompanyament, el seu punt d’encantament i ritual màgic o el bell tema presentat per l’oboista.
L’estrena del Concert flamenc per a piano i orquestra, “Duende” d’Abraham Espinosa, de qui la formació ja havia estrenat durant el 2019 un Concert per a piano a quatre mans i orquestra, és una obra de dimensions considerables. Està dedicat a Enric Granados i dividit en tres moviments, en els quals sorgeixen diversos motius sense un desenvolupament temàtic clar. L’obra neix vinculada als grans compositors espanyols, amb un llenguatge directe i una influència del flamenc evident –de fet, a l’orquestració s’afegeix també el caixó, les palmes i les castanyoles–, amb harmonies i cadències habituals d’aquest estil i un mode frigi que s’entrellaça amb una escriptura romàntica i una orquestració de grans dimensions –de fet, al final semblen sentir-s’hi motius i textures properes a Rakhmàninov.
El compositor utilitza una forma lliure, amb diversitat de textures, i una rítmica variada que inclou moments plens de força i temperament, tot cercant la simbiosi de la música clàssica de clar accent espanyol amb l’obra més racial i essencialment flamenca. A la vegada exigeix un gran treball al solista, ja que presenta una escriptura plena d’esculls tècnics –octaves, notes repetides, arpegis…– i expressius.
La pianista Cristina Casale, vestida per a l’ocasió amb un llarg vestit vermell, n’oferí una versió fulgurant, impregnada del flamenc que tenim més associat a la guitarra que al piano i amb una concepció tan intensa com plena d’expressió, al costat d’una formació orquestral que per moments la tapà per volum. Podem dir que el piano d’Espinosa sona diferent. No sabem si és aquest el seu segell, però segur que tindrà el seu públic, perquè el llenguatge és proper i directe. La formació lleidatana embolcallà la solista en l’estrena d’una obra que amplia encara més el gran corpus de concerts per a piano, i malgrat un punt de desacord entre formació i solista en el darrer moviment, el resultat final fou d’èxit, amb el públic dempeus.
De petit Manuel de Falla ja escoltava amb esment les melodies flamenques que cantava la seva mainadera. Més tard Felip Pedrell despertà en ell l’interès per la vitalitat i el dinamisme de les sonoritats andaluses i fins i tot el 1922 organitzà juntament amb el suport de Federico García Lorca el primer Concurs de Cante Jondo davant de l’Alhambra. No podia pas ésser d’una altra manera que la vessant folklòrica espanyola es convertís en la seva principal font d’inspiració. Però no l’utilitzà tan sols com a citació, sinó que en cercà l’essència a partir de girs harmònics i melòdics, així com amb una rítmica que sembla tot una picada d’ullet al que podria ser l’autèntica ànima del poble andalús.
Falla aconseguí amb El sombrero de tres picos un ballet de projecció internacional. L’èxit del ballet provocà que el mateix compositor escrivís dues suites orquestrals amb el mateix títol, però amb la supressió d’algunes parts vocals, i que s’han convertit en tot un clàssic. L’OJC mostrà una vital fanfara inicial, abans de passar per un “Atardecer” de perfums impressionistes, en una actuació que anà creixent. És ben curiós observar quina connexió té Falla amb la música francesa de Ravel. El curós fandango de la “Danza de la molinera” mostrà un graciós i divertit solo de fagot anunciant l’arribada del corregidor –abans de la gràcil rítmica de la “Danza de las uvas”.
La seducció rítmica, imbuïda d’essència popular flamenca envaí la segona suite, orquestrada de manera ben colorista. Des d’una sensual melodia a la seguidilla de la “Danza de los vecinos” acompanyada d’un punt de garbo, passant per la inspiradíssima farruca de la “Danza del molinero” –un número de forta aroma flamenca, amb una corda més contundent i brillants solos d’oboè i corn anglès– o la cloenda amb l’alegre i brillant jota de la “Danza final”, amb un ampli desplegament de colors orquestrals.
Alfons Reverté, que tornava a posar-se davant de la formació lleidatana després del primer periple a l’Argentina amb la seva nova formació com a titular, oferí una notable interpretació, traçada amb energia, seducció sonora, àmplia paleta de colors, flexibilitat de tempos, i un punt de garbo que no defugí les arestes o la sequedat rítmica quan calgué.
Un programa que referma que la música espanyola té sempre un element seductor i atractiu per a tot el públic, en què sensualitat i passió esdevenen un gran element de reclam.
Imatge destacada: (c) OJC.
