MÚSICA ANTIGA. Sunhae Im, soprano. Núria Rial, soprano. Xavier Sabata, contratenor. Emiliano González Toro, tenor. Luigi De Donato, baix. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, director. G. F. Händel: La Resurrezione, HWV 47, oratori en versió concert. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 23 DE NOVEMBRE DE 2022.
Sumar un seguit de factors que resultin propicis de ben segur afavoreix un resultat final de qualitat òptima. I així va ser quan les veus de Sunhae Im, Núria Rial, Xavier Sabata, Emiliano González Toro i Luigi De Donato donaven vida a La Resurrezione, l’oratori de Händel estrenat el Diumenge de Resurrecció del 1708 fruit de l’encàrrec que el compositor va rebre un any abans del marquès Francesco Maria Ruspoli, de qui en aquells moments era compositor resident. Veus acompanyades pel conjunt Vespres d’Arnadí, en què figures com Farran Sylvan James, Alba Roca, Adriana Alcaide, Mario Lisarde, Pere Saragossa, Pablo FitzGerald o Juan Manuel Quintana, extretes d’una llarga vintena d’integrants, van tenir Dani Espasa com a guia des del clavicèmbal i l’orgue. El concert es va fer la Sala Oriol Martorell de L’Auditori, que presentava un ple absolut, sense entrades disponibles.
I si ens referíem a la suma de factors, els solistes, l’orquestra i la direcció de Dani Espasa actuaven en un marc d’unes dimensions esplèndides per poder gaudir de la puresa vocal i instrumental d’aquesta música de Händel plena de sensibilitat, que narra els esdeveniments que es succeeixen entre l’enterrament de Crist i la resurrecció en les veus de cinc personatges: l’àngel, Maria Magdalena, Maria de Clopas, Llucifer i sant Joan, el “deixeble estimat”, testimoni de Crist crucificat i ressuscitat.
Un triomf interpretatiu en què va destacar la capacitat de Dani Espasa per cohesionar veus i diferents grups instrumentals en les àries. Els violins a l’uníson acompanyant la veu de Sabata en l’ària “Augeletti ruscelleti”, o el treball de la flauta i la viola de gamba en “Ferma l’ali, e sui misi lumi”, amb la deliciosa veu d’una excepcional Sunhae Im com a Maria Magdalena, serien dos exemples d’aquest equilibri sonor aconseguit entre veus i acompanyament instrumental. Dani Espasa, any rere any, amb aquest equip que integra Vespres d’Arnadí, està aconseguint uns resultats d’una solidesa, aprofundiment i treball musicològic certament admirables que podem equiparar a les versions de referència llegades per Nicholas McGegan, Mark Minkowski o Trevor Pinnock, molt més nodrida a nivell instrumental.
En aquest oratori, la successió de recitatius i àries da capo atorga un protagonisme evident a les veus. Trobar un conjunt de veus amb tanta qualitat i tan cohesionat va resultar un gran encert. Des que una esplèndida Núria Rial va afrontar l’ària inicial “Disserratevi, o port d’Arverno”, l’atmosfera musical creada va resultar ideal per al desenvolupament de l’oratori. La soprano va estar esplèndida per la calidesa, transparència i bellesa vocal exhibida en cadascuna de les seves intervencions. El baix continu instrumental propiciava a les veus aquell embolcall poètic imprescindible per desplegar una riquesa de contrastos amb una gran gamma de colors.
Impecable el Llucifer del baix Luigi De Donato, profund en els greus i mostrant un tarannà sarcàstic i prepotent, i sempre sensacional, com en l’ària “Per celare il nuovo scorno”. Una veu amb cos, ben projectada i amb suficient agilitat per les colorature. Xavier Sabata (Maria de Clopas) va estar en tot moment esplèndid: cant nítid, riquesa d’ornamentacions bellíssima en els da capo i summament emotiu en “Piangete, sì, piangete”. Sempre és un luxe escoltar la veu de Sabata. Impecable el sant Joan del tenor Emiliano González Toro, amb veu ben projectada, igualment nítida, claríssima en la dicció i molt emotiu en moments musicalment tan bells com “Caro Figlio, amato Dio”. Un tenor sensacional per al gènere oratori. I la veu de la soprano Sunhae Im es va elevar fins a un nivell superlatiu en el paper de Maria Magdalena. Veu prístina, impecable en els aguts, amb una curosa riquesa ornamental disposada en els da capo. El seu bellíssim registre central i la calidesa tant en les àries com en el duet protagonitzat amb Núria Rial –una veu angelical–, “Dolci chiodi, amate spine”, van captivar des de la primera intervenció, “Ferma l’ali, e sui miei lumi”.
Versió esplèndida d’aquest primer oratori sacre de Händel, en un model del que ha de ser una ensambladura perfecta entre veus, orquestra i un director com Dani Espasa.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
