FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. 4Carmen de L. Peire i M. Artigau, M. Tangian i H. Tornero, C. Pedragosa i J. Oriol, C. Peya i M. Angelet. Dir.: F. Prat i M. Rosich. Intèrprets: M. Garcia Cadena, N. Pindado, T. Viñals, A. Armero i A. Rodríguez Flaqué. (Claustre del Carme, 5 d’agost de 2015). Juan Diego Flórez. Orquestra de Cadaqués. Dir.: E. Lavalle. (Auditori Parc del Castell, 6 d’agost de 2015).
Per Josep Barcons
Dos estils diferents
No hi poden haver dos estils de joc més diferents. A una banda, l’òpera contemporània. A l’altra, el bel canto i el repertori del segle XIX francès. Dos dies consecutius per a dues aficions ben contrastades: el 5 d’agost per als primers (que omplien el petit claustre de Peralada, en gran mesura amb les invitacions de les estrenes) i el 6 d’agost per als molt més nombrosos segons (amb escassos seients buits al gran auditori del jardí del castell). Si haguessin jugat l’un contra l’altre, el resultat potser hauria estat d’empat: el primer dia eren 4 els compositors i llibretistes contemporanis que rellegien el mite de Carmen; i el segon, Juan Diego Flórez oferia 4 bisos després del seu aplaudit recital amb orquestra. Un empat tècnic a 4, si bé tant pel plantejament com per l’interès artístic de la proposta, els mèrits de victòria queien més del cantó de la nova creació que no pas del cantó de la recreació dels hits italians i francesos del XIX (La donna è mobile inclosa).
Els 4 bisos de Flórez & co.
Òbviament, la veu de Flórez és un prodigi. I com que guanya per golejada la gran majoria de cantants que se li acosten, seria injust comparar-la amb les de Marta García Cadena, Néstor Pindado i Toni Viñals, que havien actuat el dia abans. Tan injust com comparar Messi i Marc Bartra. Perquè tant quan es va a veure Messi com quan es va a escoltar Flórez hi ha grans probabilitats d’assistir a genialitats individuals i emportar-se perles sorprenents. Efectivament, la capacitat de Flórez per atacar els aguts és coneguda i reconeguda. I el tenor peruà –que ho sap–, hi juga demanant l’aplaudiment davant de les seves proeses vocals, talment un jugador de futbol esperonant els seguidors. I l’afició, lliurada, hi respon desbocant-se amb els Si i els Do de pit, com si oblidés el més important: que allò que fa que Flórez sigui magnífic musicalment no és l’acrobàcia olímpica i la gimnàstica vocal de rècord Guiness (d’altra banda, admirables), sinó el gust que té en el fraseig i la naturalitat del seu cant. Per això l’excitació genèrica davant els aguts i sobreaguts del peruà fa pensar més en una afició de futbol que brama amb el gol fet en l’últim minut que no pas en aquell gurmet que es queda corprès amb la bellesa inigualable d’una jugada magistral. O també fa pensar –atesa la proximitat geogràfica de Peralada al Montgrí i a la Bisbal– en els pinyols coblaires que ben poc tenen de música i són, en canvi, una mena d’ostentació de mascle alfa. I així sembla que es perpetua aquella mena de regla de tres inversa que ve de lluny i que poc té a veure amb l’art: com majors aguts del cantant, més es desfermen les baixes passions del públic…
Consideracions musicoantropofutbolístiques a banda, les intervencions de Flórez van ser impecables i va desplegar el seu bon gust cantant àries de Gounoud, Massenet, Donizetti i Offenbach. Però, malauradament, no va tenir el millor background musical, ja que l’Orquestra de Cadaqués no sempre va fer prou cas de la batuta intel·ligent del seu amic i compatriota peruà Espartaco Lavalle, i va oferir un acompanyament de rigor al tenor de moda i va tocar obertures i ballets amb menys gràcia i il·lusió del que aquesta música demana. Al capdavall, si algú pretenia gaudir del concert traspassant les excel·lències del tenor, quedava poc satisfet musicalment. Com si tot fos una comparsa per al lluïment del solista, amb rialles incloses a la poca perícia del director, a qui se li va escapar dues vegades la batuta i davant del qual se sospitaven actituds condescendents de cofoisme primermundista.
El projecte a quatre de 4Carmen
Mentre que el joc de Flórez & co. era una subordinació a la figura estrella (després se li va lliurar no pas la Pilota, sinó la Medalla d’Or del Festival), el joc del dia abans amb l’estrena de 4Carmen era just al contrari: un joc d’equip en el qual ningú no sobresortia per damunt de ningú. El plantejament ja era coral d’entrada, amb unes directrius ben clares d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, que era la ideòloga de la proposta de la mà de Marc Rosich: 4 compositors i 4 llibretistes tindrien de 15 a 20 minuts cada un per fer la seva reinterpretació de Carmen, comptant amb un pianista, un violoncel·lista, una soprano lírica, un baríton líric i un tenor de musical, dirigits després amb solvència per Francesc Prat.
En comptes de ser un poti-poti, el conjunt estava ben travat de cap a peus. I tot i les diferències musicals i dramatúrgiques de les propostes, el resultat final era orgànic i coherent. Per aconseguir-ho, la primera escena presentava tres conferenciants, cadascun dels quals donaria pas a l’escena que encarnaria la visió particular de cada un d’ells sobre el mite de Carmen. Els tres conferenciants apareixien a mode d’interludi entre escena i escena, i reapareixien també al final per a un tancament que, si bé d’entrada era una baixada de ritme considerable després de l’argument de l’escena anterior, aviat es redreçava amb un final amb aires de metateatralitat.
Malgrat la coherència global, el cert és que les quatre propostes eren notablement contrastades, tant a nivell dramàtic com musical. Per això és digna d’admirar la feina dels cantants, que van assumir els seus rols amb una dimensió actoral majúscula (bravo, també, per les coreografies i la direcció d’escena!) i amb una realització musical més que reeixida. Igualment interessant –tot i que s’intuïen els pocs recursos disponibles– el treball amb l’escenografia i el vestuari, amb un treball constant sobre le rouge et le noir que, tanmateix, no tenia res a veure amb Stendhal.
Els 4 tàndems de dramaturg i compositor
Les quatre aparicions dels conferenciants (obra de Lucas Peire i Marc Artigau) eren tractades amb un llenguatge musical més aviat experimental, que anava evolucionant en les aparicions successives. Les línies vocals poc melodioses anaven guanyant volada, tot i que d’entrada se cenyien a una mena d’estàndard d’òpera contemporània, amb una dramatúrgia lenta que semblava reproduir l’avorrida retòrica acadèmica.
Després d’aquesta primera escena d’obertura, la visió del primer conferenciant recreava una atmosfera lorquiana. Mischa Tangian i Helena Tornero jugaven (bon acudit!) amb la disrupció de la línia temporal post mortem, amb un plantejament musical de ressonàncies minimalistes d’un detallisme instrumental notable i un treball de cant no allunyat del que podria ser una mena de Musiktheater flamenc.
Després (amb aparició prèvia dels conferenciants pel mig), el tàndem Carles Pedragosa-Jordi Oriol feia esclafir de riure amb bufonades de tota mena, reblades en heptasíl·lab rigorós. El llenguatge tonal de Pedragosa abundava en citacions intel·ligents (de l’Havanera de Bizet a la Macarena de los Del Río, passant per Mar i cel, pel tango i per un hoquetus postmodern!), erigint-se en l’acompanyant perfecte d’una trepidació escènica que no deixava marge per respirar. Entre el públic, rialles durant una escena que –tot i fer arrufar el nas als més puristes– feia plantejar-se si no és això, al capdavall, l’òpera bufa i quina és la seva viabilitat al segle XXI.
I després, un altre plantejament: ¿és possible una òpera thriller al més pur estil CSI amb llenguatge que tendeix cap al pop? Això és el que feien Marc Angelet i Clara Peya, que enganxaven el públic amb la intriga i amb un melodisme musicalesc. Interessant, el treball rítmic de Peya, que va escriure línies vocals amables en certa manera reminiscents de les àries, els duets i els trios de la gran tradició clàssica. I això feia pensar, al seu torn, si no serà aquest llenguatge postbroadwayà el més idoni per emular allò que ha definit l’òpera des dels seus inicis i que és –en definitiva– el que va articular l’actuació de Flórez de l’endemà.
El partit de tornada
Vist el conjunt, l’empat a 4 de les dues propostes que hem suggerit al principi potser està agafat pels pèls. Però el cert és que –per a sort de tots– hi haurà partit de tornada. El mes de desembre Flórez debutarà al Liceu en el paper d’Edgardo en la Lucia de Lammermoor de Donizetti. I al febrer se’l podrà escoltar al Palau de la Música Catalana fent repertori de cançó napolitana. D’altra banda, 4Carmen es podrà veure a l’Arts Santa Mònica el 27 i 28 de novembre de 2015. No competiran pas entre ells, però el bon joc, en els dos casos, està servit! Tant en un cas com en l’altre, hi ha garanties de sortir-ne satisfet.
