FUNDACIÓ ORFEÓ CATALÀ-PALAU DE LA MÚSICA I FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA. Paul Lewis, piano. Franz Schubert Filharmonia. Tomàs Grau, director. L. van Beethoven: integral dels Concerts per a piano i orquestra. Obertura Coriolà, op. 62. PALAU DE LA MÚSICA. 10 I 11 D’OCTUBRE DE 2021.
El pianista britànic Paul Lewis, un referent en la interpretació del piano de Beethoven i Schubert, va tornar a un Palau ple com en les grans ocasions per oferir una versió triomfal de la integral dels Concerts per a piano de Beethoven acompanyat per la Franz Schubert Filharmonia (antiga OSCM), sota la direcció de Tomàs Grau. Dues sessions d’una marató concertística iniciada diumenge amb la interpretació dels Concerts núm. 2, 4 i 3 i culminada la nit de dilluns amb el Primer i Cinquè de la sèrie, precedits per l’Obertura Coriolà.
Lewis ha convertit el piano de Beethoven en una veritable especialitat, tant pel seu enregistrament del cicle de Sonates, de l’obra de cambra com, per descomptat, de la integral dels cinc Concerts sota les ordres de Jiří Belohlávek produïda l’any 2010 i considerada ja com una de les versions de referència al costat de les de Barenboim, Pollini, Zimerman, Kissin…
El pianista britànic, que en tantes ocasions ens ha seduït per un pianisme que recorda el de Brendel –de qui, en la seva formació, sempre escoltava els enregistraments fins que, finalment, en va ser deixeble–, ara ens ha portat al Palau un Beethoven amb un plantejament més audaç, amb tocs teatrals d’un efectisme captivador i una transmissió constant de l’emotivitat en el discurs que ja ens va commoure des de l’inici del Segon dels Concerts per a piano fins a l’heroic final de l’Emperador l’endemà.
Però anem per parts. Molts devem recordar, entre altres integrals escoltades a Barcelona, l’elegant visió que en va fer Buchbinder –febrer del 2020– o la no menys captivadora de Radu Lupu escoltada a L’Auditori el 2003. Ara la integral de Lewis ens ha atrapat per la seva visió plena de modernitat, per fer un pas més cap a la recerca d’un Beethoven exposant totes les possibilitats sonores d’un Steinway & Sons. Prou conegut és que pianistes com Brendel i Sokolov escruten fins al més recòndit dels mecanismes de l’instrument per poder extreure’n unes sonoritats bellíssimes i màgiques. I Lewis cerca del piano el més ampli ventall de sonoritats possibles, i d’aquí els meravellosos pianissimi del moviment central del Quart Concert, d’aquella subtilesa cristal·lina en la pulsació “picat amb lligat” del segon moviment del Cinquè –del qual el llegendari Wilhelm Kempff era un mestre en l’execució– o de la claredat en la infinitat de trinats, escales i acords majestuosos que culminen amb la radiant tonalitat de Mi bemoll de l’Emperador.
Lewis coneix perfectament el mitjà que té a les seves mans, i l’àmplia gamma de sonoritats que li ofereix l’instrument l’aprofita al límit per atorgar-ne una lectura àmplia, desbordant en dinàmiques i efectes. Però el mitjà instrumental per obtenir efectes té com a fi la seva profunda idea beethoveniana. Lucidesa i claredat en el Primer i Segon Concert; brillants, eloqüents amb un desplegament d’idees musicals en què la lluminositat clàssica, la proporció obtinguda amb una exactitud meravellosa en l’articulat, irradiava aquell esperit beethovenià d’una bellesa esculpida sota una dicció eloqüent, i plena de serenitat.
Al Tercer Concert –en què l’orquestra va mostrar la seva millor aportació a l’hora de coincidir amb l’ampli ventall d’idees musicals que una i altra vegada plantejava Lewis–, el pianista britànic va colpir-nos per l’elegància en el primer moviment i, per sobre de tot, per la fluïdesa, la vivacitat i la varietat de recursos oferts en el “Rondó” final. Lewis va explotar una immensa gamma de colors sonors que la Franz Schubert, sota una atenta direcció de Grau, va saber recollir amb solvència.
L’orquestra i el director van tenir en la primera jornada una actuació in crescendo, estant allunyats en els plantejaments en el Segon Concert, amb excés de volum en el sublim diàleg contrastant del segon moviment del Quart Concert i ja molt més integrat en el conjunt del Tercer. Bones aportacions dels diferents solistes i seccions de l’orquestra, que va proporcionar, especialment en l’Emperador, una notòria cohesió musical amb el solista.
Sublim Lewis en el Quart Concert, excepcional en la cadenza i en els pianissimi del moviment central, tot creant una atmosfera plenament romàntica en què vehemència i apassionament s’acompanyaven amb una poètica d’un lirisme captivador aconseguida amb uns frasejos d’una bellesa absoluta. Tota la fortalesa i el temperament van aflorar en una versió de l’Emperador radiant, eloqüent, amb un ús del pedal amb el qual creava unes ressonàncies orquestrals de la qual és tan amant i que en l’enregistrament de la Sonata en Si menor de Liszt va portar fins al límit. Lewis, acomiadat amb tot el Palau posat dempeus, es va tornar a coronar com un dels grans beethovenians dels nostres temps.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer.
