Empoderament coral com a senyera

EL COR CANTA. Escoltem! Parlen les dones. Marta Infante, mezzosoprano. Aniol Botines, tenor. El Cor Canta. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida. Orquestra de Cambra Terrassa 48. Elisenda Carrasco, Eva Martínez i Jordi Lluch, direcció. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 11 DE MARÇ DE 2023.

El dia 5 de març s’estrenava a l’Auditori de Barcelona el darrer projecte simfonicocoral d’El Cor Canta, la producció Escoltem! Parlen les dones, i el dia 11 el poguérem escoltar a l’Auditori Enric Granados de Lleida.

La realitat d’aquest projecte sobrepassa l’ideal del cantaire i músic arrelat al país. Des de fa cinc anys encarreguen obres per a cor i orquestra a compositors catalans i amb una temàtica sempre sensible per tal de transmetre uns valors i unes emocions que ajudin a fer una societat més sensible i equitativa.

Enguany s’ha volgut reivindicar el paper de la dona creadora –tant des del punt de vista de la poesia com de la música– donant-li més visibilitat i reivindicant una societat sense discriminació. I a partir dels poemes de Montserrat Abelló, Miquel Desclot i Juana Dolores han sorgit tres obres ben diferents. Per a això s’ha comptat amb la música d’Elisenda Fàbregas, Josep Vila i Marc Migó.

De dalt del cingle de Josep Vila i Casañas sobre poemes de Miquel Desclot obrí el concert. Es tracta d’una reestrena del poema simfònic per a tenor, cor i orquestra escrit l’any 2020. Una obra d’uns deu minuts que esdevé un lament de Prometeu, creador de la humanitat, quan veu la situació actual. Una obra per moments punyent, amb una frase reiterativa: “No prometeu el que no els podeu donar”, però també un cant a l’esperança del que la societat pot fer si retorna al camí correcte.

El tenor Aniol Botines, de veu lleugera i ben projectada, va tenir un fort protagonisme transitant per un viatge emocional i per moments colpidor però que deixa la porta oberta perquè la raça humana creï un món nou. Es percep el profund coneixement de l’escriptura vocal per part del compositor, que també troba unes harmonies refinades i imbuïdes de sonoritats acolorides. Vila ofereix una obra ben tensionada, contrastant i de gran expressivitat, on la melodia té un gran paper. I també una obra escrita de manera molt encertada per a un cor no professional però posseït per les ganes d’un repertori simfonicocoral d’envergadura.

Elisenda Fàbregas parteix d’uns poemes de Montserrat Abelló que parlen de la dona, d’estimar i de la passió a l’hora de crear la seva obra Parlen les dones, que escoltàrem com a estrena absoluta. Escrita en un sol moviment i formada per tres seccions diferents que s’enllacen, amb una durada aproximada d’uns dotze minuts, Fàbregas aconsegueix subratllar els versos cercant-hi la càrrega emocional i la tensió i n’aconsegueix moments dramàtics. Però també hi tenen cabuda el lirisme i l’expressivitat, com quan els versos citen: “un nou llenguatge nascut als fons dels segles”.

L’obra ofereix un passatge que va sorgint al llarg de l’obra com un ritornello, tot aconseguint un final grandiós amb la frase “Parlen les dones”. Un text i una obra molt adient amb la proximitat del Dia de la Dona i que reitera la necessitat que aquestes siguin escoltades, amb una orquestració policroma.

El resultat fantàstic que escoltàrem no hauria estat el mateix sense la veu de la mezzosoprano Marta Infante, imbuïda de dramatisme, amb un centre carnós i posseïdora d’un greu profund, però també gràcies a la seva calidesa sonora i al ventall de matisos. Al seu costat, una orquestra plausible i un cor no professional però molt ben preparat van subratllar la seva interpretació.

La segona part estigué ocupada per l’estrena més extensa de la vetllada, el Rèquiem català de Marc Migó, basat en el poema del mateix títol de la poetessa i actriu mediàtica Juana Dolores. Es tracta d’una obra eclèctica, creada per dos joves amb ganes de menjar-se el món i desfermar la cultura a casa nostra.

El Rèquiem està escrit en català en lloc de l’habitual llengua llatina i no segueix exactament l’estructura habitual. L’obra reflexiona sobre la situació de la nostra nació i no parla tan sols de la mort, sinó que també hi sentim un punt d’esperança. Dividida en tres parts, s’inicia amb una invocació que ve a ser una crida a la consciència com a nació, abans de passar a un “Dies irae” que té un estil molt variat i que sembla descriure la confrontació de dos pobles –espanyol i català– amb dos temes tan idiosincràtics com un pasdoble i el nostre himne. Escrit en un llenguatge per moments expressionista, el moviment està imbuït de ràbia i violència, amb unes fuetades a la percussió que semblen rememorar la repressió policial del referèndum de l’1 d’octubre.

Són moltes les citacions musicals que apareixen en els cinc laments que formen la segona part del Rèquiem i que s’executaren sense pausa: des d’una sardana al flamenc passant per una mena de simbiosi entre la primera Suite bachiana i El cant dels ocells, en clara referència a Pau Casals.

Ja a la tercera part sorprèn la fusió de l’inici d’Així parlà Zaratustra de Richard Strauss amb l’inici de l’himne del Barça, en un moment en què el text sembla parlar de la decadència del país. I aquest sarcàstic “Libera me” dona pas al darrer “In paradisum” amb el qual visualitzem un bri d’esperança per a la nostra nació amb el text “I si una nació desfilant per una catifa vermella…”.

Un cor molt ben preparat i ple d’il·lusió i la solista alternaren la part del text d’aquesta obra, on novament Marta Infante es mostrà excelsa i oferí una gran varietat de contrasts en una interpretació marcadament dramàtica i en què hagué de lluitar amb una orquestració que potser podria tractar la veu solista de manera més primorosa.

Directors i orquestra, amb moments virtuosos, estigueren a l’alçada de l’esdeveniment.

Un fort aplaudiment a El Cor Canta per encoratjar els nostres compositors a dotar de repertori simfonicocoral el nostre país i a seguir amb aquesta il·lusió coral.

Imatge destacada: (c) El Cor Canta / May Zircus.