TRIO FREIXAS. Tatevik Khachatryan, violí. Laia Puig, violoncel. Alba Ventura, piano. Obres de Farrenc, Tailleferre i C. Schumann. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 25 D’OCTUBRE DE 2024.
Catalunya viu una riquesa musical en l’àmbit de grups de cambra que és sens dubte una gran notícia cultural. D’ençà de la creació del Quartet Casals, una munió de formacions: els quartets Gerhard, Cosmos, l’enyorat Dàlia o bé els trios Ludwig, Fortuny o Kandinsky, entre d’altres… ens apropen a un nivell europeu de primer rang. A tots ells, ara caldrà afegir-hi el Trio Freixas –format per la violinista Tatevik Khachatryan, la violoncel·lista Laia Puig i la pianista Alba Ventura. Aquest trio, que debutà l’any 2023 al festival Barcelona Obertura, es presentà divendres passat a l’Auditori Enric Granados de Lleida explorant i subratllant el llegat de tres compositores.
Louise Farrenc va néixer en el si d’una família progressista amb diversos artistes i que no va dubtar a educar els fills amb una bona base cultural sense cap mena de distinció de gènere. Un fet gens habitual a l’època. Anton Reicha la va acceptar com a alumna en observar-ne el talent, i després que comencés a editar les seves obres per a piano, es va donar a conèixer al públic. A més, l’any 1842 obtingué el lloc de professora de piano al Conservatori de París, l’única dona a assolir-ho a tot Europa durant el segle XIX, tot i que només podia ensenyar-lo a noies.
El seu Trio núm. 2, op. 34 va ser escrit el 1844 en un estil que mira més al Classicisme vienès per excel·lència que a les seves arrels parisenques. Segueix les formes i l’harmonia clàssica, tot i que al llarg de l’obra sembla virar cap a l’escriptura schumanniana, especialment al tercer moviment. El Trio Freixas n’oferí una lectura tan fluida com equilibrada, imbuïda d’elegància, expressivitat i per moments virtuosa –en els moviments extrems es feia palesa la brillant formació de Farrenc com a pianista. A més, brindà energia de la mateixa manera que assaborí passatges poètics. La interpretació, imbuïda d’autoritat, evidencià una estreta fusió de les tres instrumentistes, inspiració –quina bellesa el Tema amb variacions–, atreviment i bulliciosa energia –excel·lent “Allegro” que segueix l’“Andante” del primer moviment o també el que el clou.
Seguí el programa amb l’única compositora francesa pertanyent al Grup dels Sis. La prolífica Germaine Tailleferre va compondre el seu Trio amb piano durant els anys de guerra 1916-1917, en un moment en què no tingué massa repercussió. Possiblement per això l’any 1978 la compositora va tornar a revisar l’obra escrita en tres moviments, en va substituir el segon i va afegir-hi un final més inquiet. El Trio Freixas en va proposar un primer moviment tan líric com ardent i en què l’estatisme melòdic recordava la música de Fauré. L’“Allegro vivace”, que sovint juxtaposa materials i un lleu aire antic, fou llegit de manera contrastant, mentre que el “Moderato” aflorà amb una evident aroma francesa. Clogué l’obra un “Très animé” que sembla un moto perpetu amb un so que evocà el del gamelan i uns episodis veritablement percussius dins l’escala pentatònica amb un aire oriental. El trio femení combinà passió i sensibilitat, amb una calidesa de so i un lirisme sense extravagància, en el que representa un interessant i poc explorat repertori.
La segona part estigué dedicada a Clara Wieck-Schumann, gran pianista i dotada compositora que, novament a causa del gènere, no va poder sobresortir en un món pensat per homes. Ella mateixa va escriure al seu diari: “Una vegada vaig creure que tenia talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea. Una dona no ha d’aspirar a compondre, no n’hi ha hagut cap que pogués fer-ho. Hauria de ser jo la indicada?” Una connotació realment intrínseca d’una altra època, però que no és tan lluny de la societat actual.
El Trio en Sol menor, op. 17 representa una de les seves millors obres i curiosament guarda afinitats amb el Trio op. 63 posteriorment escrit pel seu marit. Presenta un caràcter malenconiós, imbuït d’anhel i un clar domini tant de la forma sonata com de l’escriptura per a aquests tres instruments. El Trio Feixas en subratllà una serena interiorització, amb transparència de textures i tot i la recent trajectòria com a formació, evidencià un equilibri sonor, una vasta gamma de matisos i una expressivitat més pròpia d’un trio ja madur, allunyat de la visió purament virtuosa i cercant la claredat expositiva i el joc de complicitats. Després d’un lluminós i dolç inici temàtic de l’“Allegretto moderato” introduït pel violí, que cedí el lloc al piano, el moviment agafà una robustesa i una evident força dramàtica. La violinista Tatevik Khachatryan acaparà el centre d’interès en l’inici d’un “Scherzo” força juganer escrit en temps de minuet. Mentre que la pianista Alba Ventura creà tot l’ambient evocador en un “Andante” que després rebé l’interès melòdic i gairebé bucòlic de violí i violoncel abans de transitar per una secció amb més tensions. L’“Allegretto” final reafirmà la bona factura contrapuntística de la compositora.
I després de la bona rebuda del públic, amb força gent jove, el trio oferí encara com a propina una bellíssima lectura de Soir de Mel Bonis per arrodonir la vetllada.
En resum, ens felicitem d’aquest nou projecte cambrístic en què, sobre la base d’una pianista tan precisa i pulcra com expressiva, les instrumentistes de corda hi uneixen sinergies i afloren amb bon fraseig. Un grup que evidencia un ampli rang de sonoritats tenint cura del balanç entre els instruments i dins d’un diàleg fluid, i sabent trobar un so propi que el defineix.
