FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Llibert Fortuny Gas Band. LUZ DE GAS. 14 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Miquel Gené
Llibert Fortuny va rebentar la sala Luz de Gas en el seu pas pel Festival de Jazz de Barcelona. La proposta d’espectacle de la seva Gas Band, basada en la contundència musical, una comunicació constant i directa amb el públic i l’energia desbordant que transmet va fer vibrar una sala plena a vessar. Precisament va ser aquesta mescla entre el showman hiperactiu i la intensitat musical la que va mantenir-hi connectat un públic molt divers, amb un gran grup de mitjana edat que difícilment suportaria una música tan estripada com la de la Gas Band en unes altres condicions. Tot un mèrit, assolit no sense el risc que el públic no respongui a les arengues –verbals i musicals– o que a d’altres tanta paraula entre tema i tema ens pugui trencar el ritme del concert.
Però la Gas Band és així en tots els aspectes. També en el musical, en el qual transita per multitud d’estils: funk, jazz, electrònica, hard-rock, rock simfònic, jazz-rock, blues. Els seus temes ens porten per tots aquests terrenys, que juxtaposen mitjançant talls que fan saltar pels aires l’instant anterior i ens transporten d’univers sense avisar. El fil conductor són les melodies a l’uníson de saxo i guitarra, els processos cíclics, en els quals malauradament no ens deixen aprofundir i, de nou, la intensitat. La banda és sempre agressiva i potent, encara que en Llibert sap trobar moments per al repòs, com la balada dedicada al seu pare: Papa, en la qual ens demostra que també sap tocar bonic, molt bonic. L’ús de l’electrònica és un altre punt de trobada, especialment amb els efectes, pedals i l’ús de l’EWI, una mena de saxo electrònic al qual el Llibert treu molt de partit, però també amb sintetitzador, caixa de ritmes, sàmplers, delays i distorsions. I els músics de la banda, espectaculars: Tito Bonasera al baix elèctric, David Gómez a la bateria i Raúl del Moral a la guitarra i amb veu profunda d’autèntic bluesman.
L’aparició d’Aurelio Santos al beatbox, amb qui Llibert manté una estreta relació des de la seva època a les WTF del Jamboree, “de quan érem joves i sortíem de nit”; alguns comentaris deixats anar aquí i allà i l’últim tema del concert, Electronic jazz funk, amb el qual ens presenta cap a on vol portar la seva música, fan pensar, finalment, en una proposta en construcció. I així sembla la seva música mirada des d’aquesta nova perspectiva: una cerca d’alguna cosa més enllà del jazz, més enllà de l’electrònica i del rock i de la fusió, contenint-los tots, però transformant-los tots en alguna altra cosa. De moment, el material està en brut damunt la taula. Cal veure, i ho seguirem amb molt d’interès, cap a on el portarà.
