FESTIVAL TORROELLA DE MONTGRÍ. Acadèmia 1750. Massimo Spadano, violí i direcció. Obres de Haydn, Mozart i Beethoven. ESPAI TER. 4 D’AGOST DE 2017.
Per Miquel Gené
La cita anual de l’Acadèmia 1750 al Festival de Torroella de Montgrí, del qual va sorgir l’any 2006, va transcórrer per unes coordenades similars a les de la temporada passada. Novament comandada pel violinista i director Massimo Spadano, la formació es va mostrar sòlida i segura del seu so en un repertori que, novament, combinava obres simfòniques i moviments per a solista i orquestra. Spadano va treballar l’orquestra des de diferents perspectives, fet que va permetre escoltar diverses opcions sonores i expressives de la formació.
La Simfonia núm. 80, en Re major, Hob. I:80 de Franz Joseph Haydn amb què s’iniciava el concert ens va mostrar un conjunt dúctil i lleuger. Spadano, amb gest petit i concís, conduí els músics a través de l’entramat d’una obra que demana contrast i subtilesa. Amb una secció de cordes ben equilibrada i els vents com a suport, Spadano va situar el conjunt en un registre dinàmic i de tempo relaxat des dels quals podia créixer per donar intensitat, però sense sortir mai de la idea general de repòs i contenció. D’aquesta manera, el director aconseguí moments brillants, com la llibertat mètrica i de colors de l’“Adagio”, el traç del fraseig a través del control del volum al “Minuet” o el divertit joc de confusió mètrica al “Presto”.
A les dues Romances per a violí i orquestra de Ludwig van Beethoven –la núm. 1, en Sol major, op. 90 i la núm. 2, en Fa major, op. 50–, Spadano dirigí des del violí, fet que va trencar la comunió entre director i orquestra i que va desestabilitzar la respiració comuna que el conjunt havia sabut transmetre fins al moment. La relació entre director i orquestra semblà quedar-se, especialment en la primera de les dues romances, a mig camí, i les dues parts no van poder ni respirar lliurement ni fer-ho de manera conjunta. Amb aquesta base inestable, la interpretació resultà sonorament menys matisada. A la segona de les romances, Spadano separà millor els seus rols: deixà lliure l’orquestra quan havia d’atendre la seva tasca de solista i la dirigí de nou amb calma i repòs en els seus descansos, bo i aconseguint un resultat més equilibrat i deixant més espai per al contrast.
La Simfonia núm. 40, en Sol menor, KV 550 de Wolfgang Amadeus Mozart que tancava el concert va tenir dues parts diferenciades. Als dos primers moviments l’orquestra va patir per trobar una pulsació estable. Al primer moviment va ser a causa de petits desajustos rítmics, els quals no permeteren donar solidesa a les estructures complexes que proposa Mozart. Al segon, va faltar empastament rítmic i tímbric entre les seccions de corda i vent. En ambdós moviments, el gest d’Spadano, tens i tallant, semblava una lluita sense èxit contra les inclemències. Molt millor van funcionar el tercer i quart moviments. En el “Minuet”, la secció de corda va liderar magníficament el discurs fugat que proposa Mozart, i al “Finale” ens va mostrar un gran domini del pes, mitjançant el qual generà contrastos molt ben plantejats i executats, amb els quals ens guià a través dels trencaments, les transicions i els canvis de color.
