TARDES AL PALAU. CENTENARI ORQUESTRA PAU CASALS. Orquestra Simfònica Camera Musicae. Pau Codina, violoncel. Salvador Mas, direcció. Bach: Suite orquestral núm. 3, en Re major, BWV 1068. Schumann: Concert per a violoncel i orquestra en La menor, op. 129. Mozart: Simfonia núm. 40, KV 550. PALAU DE LA MÚSICA. 13 D’OCTUBRE DE 2020.
Amb breus intervencions de Mariona Carulla, presidenta de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, i Jordi Pardo, director de la Fundació Pau Casals, es va obrir el concert que homenatjava el centenari exacte de la primera actuació de l’Orquestra Pau Casals en aquesta mateixa sala. El programa va incloure tres obres habituals en els més de tres-cents concerts durant divuit anys que aquesta formació va oferir pel territori català en una tasca igualment dificultosa per a les nostres orquestres, més enllà, és clar, de les cada vegada més desgavellades circumstàncies pandèmiques. Els motius, de diversa consideració i grau, apleguen factors que van des de l’heterogeneïtat de propostes i dels interessos del públic potencial, fins a una sempiterna anèmia pressupostària, tot i el major nombre de sales equipades per a una autèntica democratització de la música i el favor dels beneficis socials, cívics i laborals implícits. Un objectiu –el d’enriquir de manera transcendental la vida cultural i social del país i de Barcelona– que era un dels eixos fonamentals l’orquestra i del seu fundador, tal com el músic i musicòleg Pepe Reche ha recordat en quatre articles publicats en aquesta Revista durant el darrer mes.
En sessió contínua i amb petits descansos entre les obres per fumigar les cadires i els faristols, el concert es va obrir amb la mateixa composició de Bach que l’any 1920: la Suite orquestral núm. 3, en Re major, BWV 1068 de Bach. Salvador Mas, al capdavant de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, la va concebre partint des d’un enjogassat contínuum a la recerca d’una motricitat rítmica sostinguda en els darrers moviments, després del famós segon moviment, “Aria”, d’ampla alenada lírica sostinguda per un fraseig que posava en relleu que no totes les notes tenen la mateixa força i moderació del portamento. Quelcom que contrastava amb l’obertura: solemne, de pulsació molt marcada, lenta i pesant, i amb una lleugera estilització tímbrica dels metalls, en part pel domini de l’atac en fortepiano i l’embolcall de la trompeta en el so de la trompa, amb què Mas es percebia com un gran preparador dotat de la fusta d’un Kapellmeister de l’antiga escola alemanya, oxigenada per la influència de Sergiu Celibidache. Alguns gests, com la batuda del compàs i el tractament dels plans sonors i accents, hi remetien.
D’altra banda, i potser per evitar una saturació de simfonisme beethovenià en l’any del 250è aniversari del seu naixement, la segona part va incloure un altre clàssic del repertori i de la trajectòria de l’Orquestra Pau Casals com era la Simfonia núm. 40, KV 550 de Mozart. Dominada per una voluntat clarificadora just començar la Simfonia seguint la tendència de marcar el “Molto allegro” amb un punt lleument dansístic, la Simfonia va tenir els seus millors moments en la tempestuositat del desenvolupament –intervencions contrapuntístiques de la corda greu– i en el savi joc de clarobscurs del primer moviment, així com en la construcció dels passatges imitatius del tercer moviment i els fugats del darrer, en una voràgine equiparable al final de Don Giovanni. També, en la variabilitat emocional amb què fluctuava l’“Andante” entre el dramatisme, l’angoixa i el suspens atansant-se a la penombra del Requiem, tot corroborant que aquesta orquestra toca bé.
Entre ambdues obres, el Concert per a violoncel i orquestra en La menor, op. 129 de Schumann va reafirmar que el jove i arxillorejat Pau Codina és un instrumentista fenomenal i un dels artistes amb més potencial comunicatiu de la seva generació, tant per la combinació entre lirisme i declamació com per l’idiomatisme i l’assumpció d’estil en una obra amarada d’energia i segones intencions. Un previsible i cerimonial El cant dels ocells com a bis –amb força vibrato–, va ser d’aquells que no per tòpics manlleven el valor des del respecte silent que aporten en cites com la de dimarts passat. Per cert, el concert s’emet per streaming a través de la plataforma de pagament www.ocmdigitalhall.com. Posteriorment també serà localitzable a www.palaudigital.cat. Si els temps fossin uns altres i les polítiques culturals també, demanaríem un documental televisiu sobre l’Orquestra Pau Casals.
