INTÈRPRETS CATALANS. Quartet Gerhard. Obres de Mozart, Beethoven i Magrané. PETIT PALAU. 15 DE GENER DE 2020.
L’1 de desembre de 2013 el Quartet Gerhard estrenà el Quartet núm. 2, “Alguns Cants Òrfics”, l’obra que Joan Magrané havia compost per a la formació en resposta a l’encàrrec de Joventuts Musicals de Banyoles. Una obra que ja compta amb un cert recorregut interpretatiu –ha visitat França, Àustria, Alemanya i Barcelona amb els quartets Delmege, Igami, Diotima i el mateix Gerhard– i que el quartet ha recuperat per al primer dels seus dos concerts de la temporada 2019-20 al Palau de la Música Catalana. A Alguns Cants Òrfics, Magrané construeix, a partir dels versos dels Canti orfici del poeta Dino Campana, una obra en cinc moviments que combina un lirisme profund i serè amb textures denses i moments estàtics. La creació d’espais és el procediment mitjançant el qual Magrané ens condueix pels versos de Campana, des dels entorns plens de ressonàncies i l’aire que les circumda fins a les línies tenses que es recargolen sobre si mateixes i creen murs de so o els passatges corals. En la seva interpretació, el Quartet Gerhard construí cadascun d’aquests espais amb precisió de gest, bon control tímbric i l’equilibri de veus necessari que els permetia posar el focus en cada moment al lloc adequat. Al final de l’obra, els harmònics, aquells sons vaporosos que apareixen només amb una pulsió mínima de la corda, es van fent cada vegada més prims i es resolen amb el fregament dels arcs sobre el pont dels instruments, un so gairebé inaudible, ja no hi és. Magnífic.
La interpretació del primer dels sis Quartets que Wolfgang Amadeus Mozart dedicà al pare del gènere, Franz Joseph Haydn, i que el Quartet Gerhard revisarà en la seva estada al Palau de la Música, resultà menys incontestable. Si bé el quartet seguí mostrant un bon balanç de veus i transità de manera convincent pels diferents colors que Mozart proposa en la seva obra, el seu so es veié afectat per manca de profunditat, especialment als extrems, i alguns problemes d’afinació. El més lluït va ser el segon moviment, en el qual el conjunt jugà amb l’equilibri de veus, però sense que el discurs perdés continuïtat. També va ser en aquest moviment on es va poder percebre un control extrem de cada element que ens abocà, en alguns moments, a l’encotillament.
El Quartet Gerhard va abordar el salt fins al darrer Quartet de Ludwig van Beethoven pel camí del seu suposat classicisme, el qual saberen trencar en mil bocins quan la partitura així ho demana. La intensitat de la secció contrastant del segon moviment, el perfecte equilibri de plans i el fraseig amb el qual donaren coherència als fragments amb què Beethoven construeix el moviment lent i la perícia per saber mantenir unides les tenses costures de l’escriptura del moviment final ens donaren mostres d’un quartet que està en la bona direcció per consolidar-se com un dels nostres quartets de referència.
Imatge destacada: el Quartet Gerhard al Petit Palau (foto d’arxiu)
