TEMPORADA OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Matthias Pintscher, director. Mahler: Simfonia núm. 7. L’AUDITORI. 26 DE GENER DE 2024.
L’OBC ha tancat el mes de gener amb un programa dedicat a la Simfonia núm. 7 de Mahler, una de les tres menys programades juntament amb la Vuitena i les versions que completen la Desena, totes tres per motius diferents. I ho ha fet convidant el compositor i director Matthias Pintscher (1971), coneixedor convincent d’una obra que ha dirigit en anteriors ocasions als Estats Units i que és una de les simfonies mahlerianes més complexes i una de les menys enregistrades: fins al 1950, gràcies a Hermann Scherchen, no li va arribar l’oportunitat.
Pintscher no és un director que especuli amb la natural entesa de la Simfonia i això va facilitar els bons resultats en una execució d’alt rendiment instrumental, conceptualment accessible i digna del reconeixement que li va brindar el públic que omplia L’Auditori (sense les llotges del segon i el tercer pis, que no es van posar a la venda), tant divendres com dissabte. Sense manierismes ni amaneraments, va demostrar tenir criteri i ésser prou directe dins una línia tradicional i estàndard, no especialment efusiva però tampoc asèptica i austera amb escreix. En aquest sentit, els contrastos de tempi no van ser exagerats i es percebia una fluència mai precipitada i amarada a la suficient varietat idiomàtica en la caracterització de seccions i grans blocs temàtics. No va ser tampoc ni una lectura de profunditats psicoanalítiques que s’emmirallés en Horenstein o Bernstein.
Tractant amb intel·ligència la diversitat dels episodis i assolint la difícil unitat per tal que l’esquema simfònic concèntric no defallís, a grans trets el director alemany va ser acurat, flexible, brillant i enèrgic en una lectura cohesiva i àgil, sense carregar les tintes en un dramatisme excessiu. Potser s’hi va enyorar més emotivitat en el tema de l’idil·li al primer moviment, en part per una lleugera falta d’amplitud i solemnitat per igual. En conjunt, semblava enfocar-la com un graó natural entre la Sisena i la Novena, tot sabent on portar l’obra gràcies a atractius jocs de clarobscurs delineats entre la marxa fúnebre, les aparicions de les marxes disfòriques i el coral èpic al primer moviment, que va semblar més abocat a l’èmfasi tràgic i combatiu. O també, en el caire valsejat d’alguna de les citacions que parafrasegen la marxa del final primer moviment de la Tercera a la segona secció de la “Nachtmusik”. O amb les imitacions ornitològiques integrades en un paisatge sonor que es percebia clarament com una transfiguració de l’univers Wunderhorn i respectant els vuit compassos dels esquellots que Mahler demana fora d’escena.
Igualment, el “Rondo-Finale”, tan problemàtic i bombàstic per a alguns, va erigir-se com necessària lluminositat i dosi afirmativa pròpies del caràcter mahlerià. Per la seva banda, l’“Scherzo” no va tendir al descarnament i sí a un caire misteriós. Aquí s’atansava més a la desintegració de la pròpia dansa com a signe de la decadència d’una època i una Viena a la penombra del que esdevindria el món d’ahir segons Zweig. De fet, els moments més grotescos de la Simfonia van semblar diluïts en la complaença lírica. Tècnicament va concertar eficientment els trams més cambrístics i va dotar de prou relleu els arcs dinàmics i el fraseig de les veus secundàries que han d’emergir puntualment com a reforç de la línia principal o com a escadussera contraveu del primer pla, en una texturació globalment ben aconseguida per a una obra complexa en aquest paràmetre i influïda per Bach i els polifonistes del Renaixement que, recordem-ho, Mahler reestudiava a l’època en què va compondre la Simfonia.
En aquest punt cal fer esment d’intervencions de primers faristols, com la tuba tenor, la concertino, la trompeta Mireia Farrés, el primer trompa Juan Manel Gómez (un dels millors fitxatges a l’OBC de la darrera dècada) o el clarinetista Josep Fuster. Aquest darrer, acostumats com ens té a un fraseig i sonoritat d’autèntic mestre, va captivar al final de la “Nachtmusik II” amb el llarg trinat encadenat en pianíssim, el treset ascendent marcat, lligat i una smorzature de manual. Sens dubte, de les més perfectes que es poden escoltar en directe i que demostra que Pintscher coneixia les possibilitats dels músics que tenia davant. Quelcom que també explica el matís en dinàmica i color de la rèplica de la segona trompa en un clar efecte d’eco que obre la “Nachtmusik I”. Igualment cal destacar la cura en detalls, com els piano subito, sforzandi o els efectes sincopats; mentre que altres efectes, com els glissandi, els preferia menys emfasitzats o preciosistes (arrencada de la “Nachtmusik II”, per exemple). En resum, una interpretació a l’alçada del que ha d’oferir l’OBC i un director convidat.
Imatge destacada: (c) Felix Broede.
