‘Bastià i Bastiana’ de Mozart. De la forma a l’expressió
Pere-Albert Balcells
Dinsic Publicacions Musicals. Barcelona, 2024; 242 pàg.
Fa gairebé tres anys, quan Dinsic Publicacions Musicals SL va editar l’estudi en català sobre la primera òpera de Mozart, Apollo et Hyacintus, elaborat pel musicòleg i professor Pere-Albert Balcells (Barcelona, 1957), vaig acabar la ressenya demanant que en vinguessin més. I Balcells, home de processos lents i segurs, ha completat la segona baula d’aquesta sèrie dedicada a les òperes d’infància i adolescència de Mozart. Un projecte que presumiblement s’encamina cap a la culminació de la seva carrera com a investigador i especialista mozartià i que, sens dubte, contribueix a l’avenç i a un millor desenvolupament de la musicologia autòctona i internacional: el seu nivell no és per a menys; i amb aquest nou estudi en què dissecciona Bastià i Bastiana, la segona òpera composta per Mozart, som davant d’una iniciativa pionera, completa, minuciosa i d’altíssim nivell.
En primer lloc, les circumstàncies de la creació queden condensades a la introducció, després de l’exposició dels paràmetres principals en què es basa l’anàlisi morfològica per entendre els procediments compositius més recurrents (amplificació, dilatació, constricció, ornamentació…). Uns procediments amb què l’autor desplega una anàlisi formal exhaustiva com a base discursiva i metodològica. D’aquesta manera també aprofita les primeres pàgines per comentar dos tractats de l’època com són la Introducció a la composició vocal (1758) de Friedrich Whilhelm Marpurg i l’Assaig sobre un ensenyament de la composició de Christoph Koch (en tres volums del 1782, 1787 i 1793). En conjunt es tracta d’un exercici hermenèutic de perfil semiològic, musicològic i històric que analitza tant la microestructura com la macroestructura, i deixant l’àmbit de la semàntica com a únic espai possible per a l’escassa especulació estètica del plantejament dramatúrgic de l’obra.
En aquest sentit, la principal aportació del musicòleg català rau en l’exploració dramatúrgica de la música i el text per desvelar el sentit semàntic de la seva interrelació. És a dir, la significació musical en qualitat d’expressió i comunicació. Per aquesta raó, la fonamentada anàlisi formal a tots els nivells (des de la vessant fònica a l’harmònica) resulta un mitjà i no únicament una finalitat per assolir una comprensió que s’atansa a qüestions estètiques, històriques i factors extramusicals per explicar-se. Amb aquesta voluntat, lògicament, Balcells també integra i debat algunes de les opinions i teories dels grans estudiosos mozartians sobre aquesta òpera. Perquè l’autor sap arribar al fons en els elements concrets a partir d’allò general, per bé que, i cal tenir-ho present, aquestes darreres guies seves responen a un model que no són ni un assaig ni es destinen a un perfil de lector i melòman mitjà o comú. Calen, com a mínim, unes considerables bases de llenguatge musical, encara que la redacció sigui planera, austera, força directa i no pequi de digressions insubstancials. A més, compta amb el mèrit afegit de l’exigent traducció pròpia, fruit de la seva enorme preparació tècnica, tant musical com en la llengua alemanya.
No obstant, la contribució de Balcells, investigador racional i pragmàtic, no suposa un resum de troballes prèvies, sinó que neix del propi discerniment intuïtiu i lògic, on no hi ha res particularment sobrer en els raonaments a l’entorn de les intencions dramatúrgiques com proven l’ordre i l’exactitud amb què crivella les múltiples inflexions musicals partint de la vessant morfosintàctica: des de la concepció rítmica i els incisos orquestrals fins a les didascàlies, la vocalitat i els aspectes historicoestètics. D’aquesta manera demostra com Mozart va assumir l’ofici i el domini dels recursos i models formals de l’època per caracteritzar els personatges, les seves emocions i va construir una òpera amb una potentíssima lògica interna, ja des de ben jovenet. Per exemple, assenyala els marcadors musicals amb què el compositor va suggerir l’ambient pastoral gràcies a l’ús de bordons i solucions harmòniques que simulen la sonoritat de la cornamusa. A més, en les pàgines dels diàlegs s’inclouen les parts parlades tant de la versió original de Weiskern com la posterior versió en vers d’Andreas Schachtner.
Seguint la tònica tant d’Apollo et Hyacintus com dels quatre volums divulgatius de la sèrie “Escoltar les Òperes de Mozart” –aquests sí, preeminentment dirigits a melòmans sense una formació tècnica en llenguatge musical–, Balcells explica l’obertura de l’òpera al final del llibre. Més enllà de la seva simplicitat estructural i d’afinar les possibilitats expressives respecte del que farà Beethoven al primer moviment de la Simfonia Heroica, en destaca la peculiar i diferent combinació de rondó i forma sonata respecte del que desenvoluparan Beethoven i els romàntics. Per aquesta raó, justifica el plantejament tonal com a eix per parlar de la forma sonata amb la reexposició del Tema A integrat com a Tema B. També –com és característic dels seus llibres– col·loca un resum gràfic de l’estructura de cada número musical (forma, íncipits melòdics, etc.) al final del comentari de cada número.
Per últim, cal recordar que, per copsar la dimensió artística de l’òpera de Mozart i la profunditat escrutadora de Balcells, cal aparellar la lectura pausada d’aquest llibre amb una audició activa dels números i, si és possible, la consulta de la partitura. Perquè amb els treballs de Pere-Albert Balcells sempre aprenem i descobrim a diversos nivells; ens entusiasmem. Per això, repetim-ho com si fos un mantra: que en vinguin més. Almenys, els dedicats a les òperes de joventut en un projecte que mereix ser traduït a altres llengües –almenys les tres o quatre principals europees. Llàstima que el nostre sigui un país tan capciós i tan limitat en la seva projecció cientificocultural d’abast internacional.
