CICLE CENTENARI ENRIC GRANADOS. Daniel Ligorio, piano. Obres d’Enric Granados. ACADÈMIA MARSHALL. 28 DE GENER DE 2016.
Per Mila Rodríguez Medina
Març del 1911. Al costat d’una finestra directa al carrer del Comte de Salvaterra, Enric Granados, assegut al piano, parla sobre l’ús del pedal amb un alumne avançat. Fa molt pocs dies va estrenar al Palau de la Música el primer àlbum de Goyescas i ja es diu que, al costat de les seves Danzas españolas, som davant de la seva millor obra. El mestre, però, sempre té un temps entre èxit i èxit i gira i gira per tornar a la seva Acadèmia i continuar-hi el mestratge que hi exerceix fa tants anys. I els seus èxits més importants encara estaven per arribar, en els cinc anys següents.
No és difícil imaginar aquesta situació, malgrat que el 1911 l’escola fundada per Granados no estava situada encara en aquest carrer, ara que ens asseiem a les cadires plegables d’aquest saló de principis del segle XX –antic habitatge de Frank Marshall– que podríem anomenar auditori de l’Acadèmia Marshall. De fet, es torna inevitable la sensació de viatge al passat envoltats d’aquestes parets folrades de tela esperant l’inici del concert de Daniel Ligorio. Però aquest viatge al passat no suposa un pas enrere, sinó que més aviat podem sentir la convivència de tot aquest segle en un mateix punt, en aquesta cadira. El públic sembla conèixer al detall la vida d’aquesta casa. Aquí el temps avança i simultàniament es conserva. L’Any Granados, que omplirà Catalunya de la seva obra en record del centenari de la seva inesperada mort com a víctima de la Primera Guerra Mundial, fa les seves primeres passes i Ligorio, deixeble de l’Acadèmia Marshall i sens dubte un dels pianistes més destacats del panorama nacional, presenta un programa amb algunes de les peces breus per a piano més belles del mestre en el cicle de concerts que l’Acadèmia organitza aquesta temporada.
Daniel Ligorio és un intèrpret excepcional. Cada vegada que tornem a tenir l’oportunitat d’escoltar-lo, queda reafirmat, especialment per tot el que té a veure amb repertori pianístic espanyol. És auster i a la vegada posseïdor d’una emotivitat única, absent de manierismes, pur plaer interpretatiu. L’inici del concert amb el “Minueto” i la “Danza oriental” de les Danzas españolas és absolutament aclaparador. Ligorio es mou per aquest repertori amb una comoditat que va més enllà de la tècnica i que s’apropa a la conservació d’un llegat únic. A la idea d’escola. Posseeix una mà dreta subtil i àgil que brilla i dansa en l’Allegro de concierto, op. 46 i una mà esquerra forta i lleugera per als Valses poéticos.
Com cada vegada que un visitant no habitual entra a l’Acadèmia Marshall, tot té un toc de parèntesi, de vivència musical i personal fora del comú. L’acústica hi és radicalment diferent, això no és un gran auditori i el piano sona lligat a terra en els greus mentre els aguts s’esfumen. Ligorio està en èxtasi amb l’“Epílogo” que tanca Escenas románticas i el públic sospira: “Ai… quina meravella.” Res més per afegir. Bé, encara guardava Ligorio la propina idònia: la “Danza ritual del fuego” d’El amor brujo de Manuel de Falla, ell que tantes vegades va estar en aquest mateix saló. Els concerts de l’Acadèmia Marshall són com una peça d’orfebreria, hereva de l’ofici, feta a pols i amb molta cura.
