*Parlament pronunciat per Miquel Lerín, amic personal d’Alicia de Larrocha, en l’homenatge efectuat al Palau de la Música Catalana el passat 23 de maig de 2014.
Bon dia. En qualsevol conferència o presentació com la d’avui, és costum posar a la convocatòria, la professió o activitat del presentador a sota del seu nom. És la primera vegada en què hagi presentat un acte com el d’avui, que s’ha posat sota el meu nom la denominació “amic de”. Això m’arriba molt endins, perquè sempre he cregut que l’Amistat és un dels tresors més grans que té l’ésser humà. I en el cas d’Alícia de Larrocha m’emociona especialment. Alguns dels aquí presents vam conèixer els que eren els seus amics, als quals ella professava fidelitat i afecte eterns. Quasi tots de la seva generació o més grans: els de fora, Rafael Frühbeck, Andrés Segovia, Nicanor Zabaleta, Rafael Puyana, Felicitas Keller (la seva agent), tots els dels Estats Units, especialment a Nova York, i Arthur Rubinstein, Wilhelm Kempff i tants d’altres. I els amics d’aquí, els Conill, Natàlia Granados, Conxita Badia, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Rosa Sabater, Maria Vilardell, Victòria dels Àngels… Època passada inoblidable, noms inoblidables…
Dels pianistes famosos, ella ho era, es poden dir tantes coses! Però ella era un cas molt especial. Cap problema a reconèixer que va tocar més de quatre mil concerts des que va debutar, que va enregistrar a la vora de 80 discos en estudi, quantitat assolida per poquíssims pianistes, que va fer tournées, recitals i concerts per tot el món, col·laboracions amb els directors d’orquestra més importants, fites increïbles, com quasi cent actuacions amb l’Orquestra Filharmònica de Nova York, reconeixement unànime de públics i crítics, premis discogràfics.
Però tot això no és per casualitat, hi havia d’haver alguna raó. I n’hi va haver vàries.
Alícia de Larrocha va néixer amb un talent musical excepcional. Ella es negaria a acceptar que era una nena prodigi (no creia en el concepte de nen prodigi), potser, com a màxim, una nena amb talent musical. En què consistia aquest talent musical? En el seu cas, principalment en dos fets: la frase musical i el ritme. Ja de petita era capaç de fer una frase, un lligat, un rubato, d’una manera personalíssima, molts pianistes adults no han pogut fer-ho mai. Escolteu l’enregistrament als 9 anys d’un Nocturn i d’un Vals de Chopin per comprendre-ho (com a curiositat, el Nocturn el va enregistrar encara…setanta anys més tard).
El ritme li era consubstancial i la va acompanyar durant tota la seva carrera. Fossin clàssics, romàntics o contemporanis, el ritme sempre va estar present. Evidentment, hi havia compositors en què això era més patent que amb altres. Bach (increïble Xacona, Suites franceses i Angleses), Mozart (totes les Sonates, molts dels Concerts per a piano i orquestra), Haydn, Scarlatti, el pare Soler. Ah, oblidava els cinc Concerts per a piano i orquestra de Beethoven que va tocar tantes vegades junts o separadament, en què el seu sentit del ritme era molt evident. És inútil dir el que volia dir això en la interpretació de la música espanyola. O també amb Ravel (versions magnífiques de l’Alborada del Gracioso, dels dos Concerts per a piano i orquestra).
Però aquest talent musical no hagués servit de res sense el constant treball tècnic que va desenvolupar durant tota la seva vida. Gràcies a aquest treball, va ésser capaç de passar de nena amb talent musical a pianista adulta, i a més, madurar com a intèrpret. Encara que ella ho negués, el treball tècnic la va convertir en una virtuosa. ¿Com, si no, va tocar al nivell que ho va fer obres com la gran Sonata en Si menor de Liszt, el Segon Concert de Brahms, els Concerts 2i 3de Rakhmàninov, totes les grans obres de Schumann (Kreisleriana, Humoresca, els dos Carnavals, la Fantasia, el Concert per a piano i orquestra), el Gaspard la nuit de Ravel? I la música espanyola, ¿com es pot tocar les Goyescas, la Iberia, sense una tècnica de virtuós?
Si ens centrem en la música espanyola, ella oferia tres coses que quasi ningú les ha pogut tenir al mateix temps: primer el ritme, de què hem ja parlat. Després una gràcia especial, intuïtiva, que junt amb un arravatament personalíssim, es transformaven en el rubato musical. I el so, el so que a l’inici li va ensenyar Frank Marshall i que després ella va fer seu amb personalitat pròpia. Segurament la seva versió de la suite Iberia d’Albéniz mostra tot això i, a més, quatre enregistraments d’aquesta obra en estudi és un record que difícilment ningú més assolirà. Però també en qualsevol petita obra de Granados, del mateix Albéniz, de Falla o Turina, aquestes característiques eren patents.
Ella creia molt en l’ímpetu i ganes d’experimentar, potser a vegades de manera inconscient, de la joventut. Deia que fer música per als joves era quelcom meravellós. Després, els anys porten la maduresa, la reflexió i es perd aquella inconsciència meravellosa, deia. Però per a ella les dues coses eren vàlides. I ho va demostrar a través de tantíssims enregistraments durant tota la carrera. Des d’aquells primers d’Hispavox, tots els de la seva gran època de la Decca, per acabar amb els de l’RCA, amb totes les Sonates de Mozart, i com a exemple màxim, la versió excepcional de la Fantasia op. 17 de Schumann, en què entenem el que vol dir haver-ho viscut i experimentat tot dins de la música.
Perquè el repertori va ésser enorme, amb les obres més insospitades o poc freqüents, com els Concerts de Bliss, de Katxaturian, l’estrena a Espanya del Concert per a dos pianos de Poulenc amb el compositor tocant un dels pianos, la Sonata i el Concierto heroico d’Òscar Esplà, i naturalment les creacions dels seus estimats Mompou i Montsalvatge, que van dedicar a ella moltes de llurs composicions. I col·laboracions fent duo amb Gaspar Cassadó i acompanyant Conxita Badía, Victòria dels Àngels, Josep Carreras, Montserrat Caballé, Pilar Lorengar. Quin altre pianista solista ho ha fet amb aquests noms?
Tot això, dins d’unes –segurament– excessives humilitat i modèstia. Mai no es va considerar prou a si mateixa, sempre va pensar que tants altres pianistes eren millors que ella. Però no podia lluitar contra les opinions dels col·legues amb manifestacions d’admiració per part d’Arthur Rubinstein, Claudio Arrau, Vladimir Horowitz, Maria João Pires, Arturo Benedetti-Michelangeli, Alfred Brendel.
És evident que avui dia la tècnica ha evolucionat a nivells extrems, i que no hi ha problema a conèixer i respectar l’estil volgut pel compositor. ¿Però quants d’aquests músics es poden reconèixer immediatament? El so de Casals, de Rubinstein, de Kempff, de Heifetz i Oistrakh, les maneres de dirigir de Toscanini i Furtwängler (antagòniques), Karajan, els timbres de veu de la Flagstad, de la Callas, de la Tebaldi, de Victòria dels Àngels, de Montserrat Caballé. Alícia de Larrocha pertany a aquell grup de músics amb personalitat. Quan la sentim, sabem que és Alícia de Larrocha qui toca. I aquesta personalitat era la que feia aixecar del seient tants públics en acabar els recitals, demanant tants i tants bisos que ella donava generosament i com avergonyida.
Ella tenia el talent, la intuïció i la intel·ligència. Però les tres coses les va desenvolupar utilitzant un treball tècnic increïble, lluitant a més amb les seves mans petites.
I tot al servei de la Música, amb les seves paraules: “trobar, saber el significat de la Música, buscar la manera de fer-la”. Ella va ésser un dels exemples de coherència i integritat musical més grans de la Història de la Música.
Sé que amb tot el que he dit, Alícia de Larrocha em diria que he traït l’amistat que em va professar, perquè no acceptaria cap de les meves consideracions sobre ella. Un diari americà va dir amb motiu del seu acomiadament dels escenaris: “Un Tità de la Música s’ha retirat.” Per això crec que no seria amistat per part meva no intentar explicar qui va ésser Alícia de Larrocha i tot el que va fer per la Música. Espero que vostès hi estiguin d’acord.
Moltes gràcies.
Miquel Lerín
