CICLE COR DE CAMBRA. Cor de Cambra del Palau de la Música. Dir.: Dolors Ricart. Cantúria cantada de Carles Santos. PETIT PALAU. 1 DE FEBRER DE 2014.
Per Josep Barcons Palau
Un espectacle de Carles Santos on no hi ha cap piano a l’escenari i on Carles Santos pràcticament no surt a escena també és un espectacle de Carles Santos. Amb Cantúria cantada (que es va estrenar fa un any i mig al Grec 2012 i ara s’ha reestrenat al Palau de la Música), això queda ben palès: tot i que aquí Santos aprofita diversos fragments corals dels seus múltiples muntatges previs (Tramuntana tremens, Chicha Montenegro, L’adéu de Lucrècia Borja…) i s’ho mira com a espectador, el resultat no és un refregit inconnex, sinó una proposta cent per cent Santos, amb entitat pròpia i amb un guió musical intel·ligent que –tal com passa sovint en ell– no obeeix a una narrativitat tradicional, sinó que configura un collage efectista i efectiu que fa transitar l’espectador per un oceà sensacional de sensacions.
Santos –amb l’ajut excel·lent de Dolors Ricart en la direcció musical, tan pertinent com discreta en la seva tasca– demana als membres del Cor de Cambra de l’Orfeó Català (un dels pocs cors que deu poder afrontar aquest repte amb garanties) que es moguin per l’escenari gegant que queda després de treure les butaques de platea de la sala petita del Palau de la Música. I els intèrprets encara no en tenen prou, sinó que –eliminant intel·ligentment la quarta paret– en certs moments pugen fins i tot cap a les grades, plenes a vessar. Però Santos no demana sols implicació escènica (amb moviments ben coordinats al llarg de tot l’espectacle i dels quals la introducció és una perfecta sinopsi muda), sinó que necessita un cor els membres del qual puguin fer tots els papers de l’auca (fins i tot el de solista), amb partitura i sense.
Com si fos una certificació d’autoria, l’espectacle s’enceta amb l’Autoretrat de 1981, que no és sinó una màquina sonora (un exercici bàsic de teatre, molt ben elaborat, això sí) en què els diversos membres del cor s’obstinen en el seu petit fragment propi, la qual cosa –per addició i juxtaposició– configura un paisatge sonor canviant i multiforme que genera (i això és molt Santos) emocions sovint confrontades en l’oient: de la fascinació a l’humor, passant pel calfred i el desconcert.
Dos fragments de Tramuntana tremens incideixen en la dimensió més lúdica, fresca i esventada del músic vinarosenc, per passar després a tres altres peces que condueixen a un motet magnífic de Tomás Luis de Victoria (un polifonista excels del segle XVI), la música del qual s’integra meravellosament en el guió aportant-hi un contrapunt perfecte. Igual que la de Victoria, la música de Santos demana una afinació impol·luta, però sumant-hi contextos sonors i escènics no sempre còmodes i una capacitat d’articulació sovint malabarística: uns requeriments que els membres del cor van afrontar amb enorme solvència i encert al llarg de l’hora i quart de durada d’un espectacle que no decau en cap moment.
Al final de la vetllada (i després d’uns magnífics “Gui-no-vart”, “Llet humana” i “Sang”, reblats amb un altre motet de Victoria i una explosió de quiquiriquís final), Santos surt a escena –al costat de Dolors Ricart i del director titular del cor, Josep Vila– per iniciar un exercici fonètic i rítmic (la “To-ca-ti-co to-ca-ta”) que és secundat pel cor. Aquest bis escrit posa punt final a un muntatge que valdria la pena que rodés tant pels escenaris del país com pels d’Europa, tot fent gaudir el públic i demostrant que Santos (per a qui encara no ho sàpiga, i l’home ja passa de la setantena!) és un músic de l’alçada d’un campanar que –ni que no compti amb suport escènic– és capaç de generar un viatge lúdic, emotiu, profund i seriós amb les seves creacions.
