BACHCELONA-CRUILLA XXS. Solistes de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Elionor Martínez, soprano. Obres de Mendelssohn i Bach. JARDINS DEL RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 16 DE JULIOL DE 2020.
És un encert i una necessitat que els músics d’orquestra treballin el repertori de cambra com a baròmetre per calibrar-ne la qualitat individual i la versatilitat enfrontant-se en una dialèctica diferent a l’orquestral. Tot i que en la cloenda del festival Bachcelona la dinàmica dels vuit solistes de corda de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu fos orquestral, almenys va ser més cambrística en la selecció d’àries del segon tram del concert i més quartetística en l’Octet, op. 20 de Mendelssohn. El van interpretar sense excessos en cap sentit, amb uns resultats estàndards i diàfans, tot resolent aspectes com la dialèctica entre veus, canvis de textura (primer moviment i “Scherzo”) i aspectes rítmics com els jocs de sforzandi en un final nodrit de furor entre vivaldià i beethovenià. No obstant això, cal assenyalar l’excessiva claredat en l’amplificació tecnològica dels primers violins. Fora bo no acabar acostumats a aquest tipus de recursos tècnics en sessions a l’aire lliure.
Com a encert i necessitat també pot considerar-se el fil argumental del programa, d’una banda, i l’oferiment d’oportunitat a una jove veu, de l’altra. Primer, es tractava d’un recital ben estructurat i recreat, amb Bach com a centre neuràlgic en diàleg obert amb Mendelssohn, de qui es va incloure l’arranjament de l’ària Erbarme dich, mein Gott per a la històrica recuperació de la Passió segons sant Mateu el 1829. Una ària, per cert, gairebé mai interpretada i que segellava el lligam entre els dos compositors alemanys en un dels fonaments que va contribuir a la transformació de la imatge de Déu tal com publicarà d’aquí a pocs mesos el musicòleg Oriol Pérez Treviño en un llibre de converses, tot situant Bach com a baluard en la transfiguració de la concepció occidental sobre el tema.
En segon lloc, l’actuació de la soprano lírica lleugera Elionor Martínez, guardonada amb la Beca Bach-Fundación Salvat l’any 2016. De veu encara cisellable en homogeneïtat i dotada del punt tímbric cristal·lí freqüent en la seva tipologia, va satisfer per la cura en l’articulació, els atacs i l’atenció a l’expressivitat del text. Es va fer valer en alguns clarobscurs sense obrir el so en els ascensos a l’agut i en una entonació cadencial particularment emotiva en la pronúncia del perfil melòdic sobre la paraula “Jerusalem” a Jerusalem, MWV A14 de Mendelssohn. Àries com Heil und Segen, BWV 120 de Bach concedien el crèdit necessari per afegir el seu nom a la llista de joves que cal observar si poden desenvolupar una carrera a casa nostra.
I, per últim, encert i necessitat també per clausurar la vuitena edició d’un festival que s’ha adaptat a les eventualitats d’enguany, desenvolupat amb el Festival Cruïlla XXS. Com el LIFE Festival organitzat per la Fundació Victoria de los Ángeles, el Bachcelona ha contribuït a reconvertir un espai històric, patrimoni artístic, exemple de civisme i potencial social català com és el Recinte Modernista de Sant Pau. Un potencial tan lloable com el respecte del públic a les restriccions pandèmiques del moment durant la sessió.
Imatge destacada: (c) Frederic Fdhrzt.
