LIFE VICTORIA. Jakub Józef Orlinski, contratenor. Michal Biel, piano. Obres de Händel, Purcell, Hahn, Szymanowski, Baird i Lukaszewski. SANT PAU RECINTE MODERNISTA. 19 D’OCTUBRE DE 2018.
Amb les entrades esgotades des de feia mesos, la presència per primer cop a Barcelona del contratenor polonès Jakub Józef Orlinski havia generat unes expectatives insospitades fins i tots per als organitzadors del Lied Festival Victoria de los Ángeles, que havien tancat amb ell el contracte dos anys abans. Fins i tot, hem de dir-ho, el mateix intèrpret quedava aclaparat per la reacció d’un públic entusiasta, lliurat i divers que no només va aplaudir d’allò més durant tot el concert, sinó que va formar una cua d’una hora de durada posterior al concert per aconseguir que el músic els signés el seu nou disc, Anima sacra, tot just acabat de sortir del forn.
La casuística del “fenomen fan” va tenir el seu impacte en el decurs del concert. El públic de lied està acostumat a conèixer els requeriments de respecte i silenci entre cançó i cançó quan es tracta d’un cicle o bé només un grup de peces del mateix autor. L’aplaudiment sobtat després del primer lied de Purcell ja va fer preveure que seria inevitable la interrupció continuada, fet que de ben segur entorpí en més d’un l’exercici de concentració idoni a aquest tipus d’art pausat, íntim. Però Orlinski i Biel, el seu partenaire al llarg del concert, van saber vinclar-se a les bondats del públic entusiasta agraint amb educació i un somriure al final de cada cançó. Cada cop més, però, esdevé peremptòria la necessitat d’educar el públic novell en els codis de conducta habituals al llarg del concert. De ben segur així contribuiríem a educar-los en la concentració i escolta contemplativa que tant demana aquest repertori.
Jakub Józef Orlinski va oferir un programa eclèctic que incloïa dues àries d’òperes de Händel per obrir i tancar el concert i quatre blocs de cançons diferenciats distribuïts en les dues parts del concert. L’elecció operística, però, no va ser només una llicència al concepte de festival de lied que defensa la Fundació Victoria de los Ángeles que l’organitza, sinó que tenia un fonament ben argumentat: una explicació de l’origen de la veu de contratenor. Escrites per a castrati, les àries de Händel són compendi de les virtuts vocals que s’exigien a les veus de l’època. Orlinski va escollir dues àries ben diferenciades, en un inici la intimista “Stille amore” de Tolomeo, re d’Egitto de Händel, en què lluí cant legato i agut incisiu en la messa di voce, i com a cloenda la virtuosística “Agitato da fiere tempeste” de Riccardo primo, re d’Inghilterra, també de Händel, en què palesà mèrits en termes de pirotècnia i agilitat vocal.
La resta del programa fou purament expressió. Per estil i color de veu, on el contratenor se sentí més còmode i transmeté més autenticitat fou, sens dubte, en les cançons de Henry Purcell. Exquisidesa a Music for a while i If music be the food of love, en les quals el pianista Michael Biel demostrà també grans virtuts musicals en l’exercici d’improvisació en les introduccions i l’acompanyament de les peces de Purcell, altrament conservades amb un exigu baix continu. S’aprecià intenció i voluntarietat a les peces de Reynaldo Hahn, però ja fos per un ús reiterat del so fix en l’agut, ja fos per la falta de costum d’escoltar aquestes peces en veu d’home aguda, l’impacte no fou el mateix que amb el bloc anterior.
A la segona part, dos blocs de cançons de compositors polonesos de gran bellesa. Les de Karol Szymanowski –Cançons de Kurpie, op. 58– destacaren pel seu regust postromàntic, plenes de melancolia, mentre que les Tadeus Baird van emocionar per la descoberta d’un repertori insòlitament desconegut. La inclusió d’una cançó d’un compositor contemporani polonès, Pawel Lukaszewski, no només ens agradà pel compromís dels dos músics amb la música del seu país i temps, sinó per la inspiració i dificultat d’una peça amb grans dosis d’improvisació per al piano i una exigència d’afinació –piano i veu transiten camins melòdics dispars– evident.
El concert fou un grandíssim èxit que va fer petita la Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau, fet que “obligà” uns generosos Orlinski i Biel a interpretar dos bisos: Vedrò col mio diletto de Vivaldi i Alla gente de Fago, presents al seu nou disc. Un èxit absolut, i merescut.
Imatge destacada: © Elisenda Canals
