Per Lluís Trullén
“L’encís dels ballets russos”, amb aquest títol l’OBC dedicava el nou concert de la temporada a quatre dels ballets encarregats per Diaghilev per ser ballats pels molt cèlebres Ballets Russes, companyia que va marcar un abans i un després en el món de la dansa. El crític i funcionari de la Direccióde Teatres Russos Serguei Diaghilev va aconseguir la unió de diverses disciplines artístiques tenint com a eix primordial la música russa i l’avantguarda artística del moment. París es convertia any rere any des del 1909 fins al 1929 en un epicentre musical i aparador de les tendències artístiques més innovadores.
El programa que va dirigir François-Xavier Roth era d’un atractiu inqüestionable, amb obres que aportaven l’exotisme i la riquesa rítmica de les Danses polovtsianes d’El príncep Igor de Borodín, l’orquestració que diversos compositors russos (Rimski-Kórsakov, Liadov, Glazunov, Kalati o Arenski, entre d’altres) van realitzar del Carnaval de Schumann, el refinadíssim Chant du Rossignol d’Stravinsky i, per últim, l’excepcional La Valse de Ravel, una obra que malgrat ser encarregada per Diaghilev va ser rebutjada com a ballet perquè en paraules de l’empresari, el mateix Diaghilev: “No és un ballet, és la pintura d’un ballet”.
Un programa d’un atractiu inqüestionable i que permetia un lluïment absolut de l’orquestra. Amb una direcció atenta al detall i a l’expressió, la versió de l’obra de Borodín en copsava tot l’exotisme i colorisme, amb detalls de gran bellesa per part de les fustes, per bé que amb una tendència a sonoritats excessivament dures en els moments de màxima eclosió. Va ser una versió brillant que donava pas a la bellíssima adaptació del Carnaval, amb una riquesa de colors, de sonoritats que avançaven per la rítmica ternària que caracteritza la partitura fantàstica de Schumann. Versió espectacular en la qual interpretativament van sobresortir els passatges més delicats com “Chopin” o “Estrella”, en què la poètica romàntica del compositor germànic quedava reflectida amb uns colors d’una delicadesa palpable. Tal com va succeir amb Carnaval, l’OBC realitzava la primera audició del ballet Chant du Rossignol, poema simfònic basat en un conte d’Andersen que va suposar la primera coreografia de Balanchine per a Diaghilev (en un espectacle en què el disseny va ser obra de Matisse). Una versió plena de detalls, mostra de l’acurada batuta de Roth, va extreure el màxim partit de les harmonies, el color i les rítmiques tan característiques d’Stravinsky.
Com a punt final, una de les obres del repertori de màxima exigència interpretativa per a orquestra: La Valse, un veritable manual d’orquestració que posseeix infinitat de colors, de dinàmiques, de rítmiques i de temes melòdics que es van sobreposant per crear una música punyent, vehement, voluptuosa, però alhora nostàlgica. Ravel la va crear com a homenatge a la fastuositat dels valsos de Johann Strauss, però finalment va quedar impregnada per un sentit decadent i punyent marcat pels esdeveniments de la Primera Guerra Mundial. La versió escoltada va posseir una força innegable, i va expressar l’essència musical de la celebradíssima composició i va atraure per l’innegable gust vers la melodia que sap transmetre François-Xavier Roth. Una interpretació brillant, delicada i espectacular, a la qual només va mancar una creació més subtil del que podria representar una atmosfera més tamisada en la creació dels diversos colors orquestrals.
