DON GIOVANNI de W. A. Mozart. Llibret de Lorenzo Da Ponte. Mariusz Kwiecień. Eric Halfvarson. Carmela Remigio. Dmitry Korchak. Miah Persson. Simón Orfila. Julia Lezhneva. Valeriano Lanchas. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: Kasper Holten. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House (Londres), The Israeli Opera (Tel Aviv) i Houston Grand Opera. LICEU. 19 DE JUNY DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Per entendre el mite de Don Joan als nostres dies és important trobar les claus que parlen directament amb la societat que estem vivint. És a dir: què ens pot explicar el mite de Don Joan als homes i dones que vivim en ple segle XXI? La producció de Kasper Holten que es pot veure aquests dies al Gran Teatre del Liceu, i que es va estrenar fa cinc anys a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, troba un punt de connexió amb la (nostra) cultura de la desafecció. Don Giovanni és una víctima in extremis de la bandera de l’egoisme i l’hedonisme mal entès que oneja orgullós, com també de l’utilitarisme amb què es relaciona amb els seus coetanis (ja siguin homes o dones) i que el porta a la buidor més absoluta d’ell mateix, la bogeria: un càstig, sens dubte, pitjor que la mort i, de fet, una condemna a l’infern a la terra.
La proposta del director danès i el seu equip –al Liceu la responsable de la reposició ha estat Amy Lane– ve acompanyada d’un element important en l’aparell escenogràfic. L’espectacular estructura de casa victoriana amb parets blanques que es mou de forma circular damunt de l’escenari i que s’obre i es tanca gairebé com un cub de Rubik, disseny d’Es Devin, fa aleshores de pantalla on les imatges dissenyades per Luke Halls es projecten, tot adaptant-se al moviment amb una tecnologia molt avançada que rep el nom de tracking intelligent. L’efecte, visualment molt atractiu, té com a objectiu endinsar l’espectador en la ment de Don Giovanni, a l’inici de l’òpera dominat per la seva ànsia d’ampliar el seu “Catallogo” de conquestes femenines i que, a mesura que avança l’acció, explica el procés de degradació personal i mental que Don Giovanni està vivint, i que el porta a un estat de bogeria en què la seva realitat desapareix i el no-res es fa present en forma de condemna.
A nivell dramatúrgic, algunes aportacions originals –al marge del final obert de l’òpera– dirigeixen l’espectador cap a una lectura més autèntica en els nostres dies del mite de Don Joan. Deixant de banda el difícilment acceptable concepte de dona submisa, ens sorprèn positivament l’actitud de Donna Anna i Zerlina (realment atretes per Don Giovanni), que en cap moment trenquen la coherència del llibret. Aquest és un dels trets principals que descriuen una bona direcció escènica i aquesta és una d’aquelles produccions que s’aprecien més i més a mesura que es coneix i que deixen la porta oberta a noves i més específiques interpretacions.
Una oportunitat per fer-ho és escoltar tots dos repartiments, en els quals els elencs vocals estan molt ben escollits, sobretot tenint en compte que el Don Joan del repartiment alternatiu és ni més ni menys que el baríton malagueny Carlos Álvarez. Al primer repartiment, el paper protagonista era encarnat pel baríton Mariusz Kwiecień, veterà en aquesta producció, que va estrenar a Londres. El baríton polonès va oferir una gran interpretació del rol mozartià, amb una encarnació convincent del personatge –molt adequat també el seu perfil físic– i molt lliurat al llarg de l’extens dramma giocoso. El seu personatge va anar de menys a més, tot sentint-se ja molt còmode a partir del segon acte, en què va demostrar un lliurament total en la seva confrontació amb el Commendatore i provocant l’emoció que un final com el del Don Joan de Mozart demana. El personatge del Commendatore és un rol breu però cabdal. La rotunditat de la seva veu és clau per atorgar el dramatisme que demana a crits aquest títol mozartià. I en això, el Liceu va tenir la clara visió de convidar un veterà com Eric Halfvarson que no necessita l’artificialitat dels ecos per fer tronar el personatge del Commendatore amb una veu d’ultratomba. L’estima del públic del Liceu, amb qui té un vincle des de fa molts anys, es va fer palès en els aplaudiments finals.
També va ser clau en la bona direcció de la representació la sempre sòlida i segura interpretació del baríton Simón Orfila com a Leporello. Molt bon estil mozartià, amb una veu de registre fantàsticament controlat, que a més va mostrar molta agilitat escènica i que contribuí al factor còmic que ha de tenir el seu personatge. Encara que amb una importància menor, el personatge de Don Ottavio té dues àries principals amb què, ben interpretades, pot aconseguir ficar-se el públic a la butxaca. Així ho va fer el tenor Dmitry Korchak, impecable en estil i amb una execució esplèndida de “Dalla sua pace” i l’encara més compromesa “Il mio tesoro”.
L’apartat femení va tenir grans representants vocals en les veus de Carmela Remigio com a Donna Anna, que superada la fredor vocal inicial va oferir una bona interpretació del difícil rol de la dolguda i enganyada òrfena; Miah Persson va tenir moments brillants com a Donna Elvira, més a nivell escènic que vocal, en què cal lamentar una absència notòria de so en el registre greu i, finalment, Julia Lezhneva com a Zerlina, molt convincent a nivell escènic i amb una veu de gran adequació al personatge, si bé sobraven tantes floritures afegides a un rol ja de per si exquisit. En un pla més discret, però prou solvent, cal situar el Masetto de Valeriano Lanchas.
L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Josep Pons, va oferir dues cares de la moneda en les dues parts de l’òpera. Un inici massa insegur no va permetre generar l’atmosfera dramàtica que demana la música de Mozart i al llarg del primer acte es van detectar inseguretats notòries en la corda i el vent, influïdes per l’excessiu caràcter mel·liflu imprès per Josep Pons. En canvi, al segon acte, la interpretació va créixer en tensió dramàtica i l’orquestra va agafar-li el to a la partitura, gens fàcil, d’un compositor que no ha estat mai el més agraït per a l’orquestra del teatre barceloní. Menció a part mereixen l’eficient i delicat paper de Dani Espasa al clavicèmbal i la puntual actuació tant d’Eduard Iniesta a la mandolina, com també la del Cor del Liceu, malgrat actuar com a veu en off en excés.
