PALAU 100. María Dueñas, violí. Deutsche Kammerphilharmonie Bremen. Alondra de la Parra, direcció. Obres de Ginastera, Sibelius i Dvořák. PALAU DE LA MÚSICA. 9 DE MARÇ DE 2022.
Alondra de la Parra i María Dueñas van protagonitzar l’esperat debut al Palau de la Música amb un concert energètic i vibrant. Al capdavant de la Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen, amb qui treballa des de fa anys, la directora mexicana, que tot just un mes abans havia dirigit l’OBC, va obrir la vetllada amb les Variacions concertants d’Alberto Ginastera, una obra que De la Parra ha dirigit sovint en el seu afany de donar a conèixer la música clàssica llatinoamericana.
De les set variacions, De la Parra va marcar tensió en el tema del principi del solo de violoncel amb l’arpa de fons en contraposició a la suavitat del primer interludi per a corda. La seva direcció va estar marcada per l’extrema expressivitat dalt del podi contrastant constantment ímpetu amb delicadesa. Van destacar les variacions per a viola, inquietant i elegíaca, el duet de l’oboè i el fagot, de tons foscos, i l’evocadora reexposició temàtica del contrabaix, acompanyat també de l’arpa com a l’inici. Però on es va veure el caràcter enèrgic de la directora va ser en el malambo final, un passatge d’alt voltatge on les reminiscències folklòriques entronquen amb el jazz.
L’altra gran protagonista de la nit va ser la joveníssima violinista María Dueñas, que amb el so net i clar del seu Stradivarius (cedit durant dos anys com a guanyadora del darrer Concurs Yehudi Menuhin) va deixar aclaparat el públic i es confirma com una de les violinistes amb un futur més brillant del panorama internacional. El Concert en Re menor, op. 47 del finlandès Jean Sibelius és una obra que requereix un alt nivell de virtuosisme tècnic i expressiu, i la violinista granadina va fer gala d’ambdues virtuts.
Malgrat la seva joventut, Dueñas va portar des del primer moment el Concert per on va voler i De la Parra i l’orquestra la van seguir per aquest imbricat camí que és el primer moviment, ple de meandres que semblen posar a prova el violinista més virtuós i que deixen l’oient consternat. L’“Adagio” va permetre un punt de relaxament tècnic, però no emocional, ja que la inspiració de la solista, la seva elegància i expressivitat i la bellesa de la música et deixen suspès en el temps. L’“Allegro” final va ser brillant i excitant, amb orquestra i violinista empenyent-se mútuament en un crescendo trepidant que el públic va aplaudir enfervorit. Dueñas i De la Parra van regalar en agraïment la primera dansa espanyola de La vida breve de Manuel de Falla, que la violinista va tocar a velocitat de llampec.
Finalment, a la Setena Simfonia en Re menor, op. 70 d’Antonin Dvořák, De la Parra es va esplaiar. Ballant literalment dalt del podi, va injectar un plus de vitalitat a l’obra, on el cos marcava les dinàmiques. La Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen va demostrar aquí l’excel·lència del seu so adaptant-se a una directora gens ortodoxa. De la Parra no és una directora estàndard. S’endinsa més enllà de la interpretació habitual oferint als oients una obra clàssica des d’un prisma vital i fresc, a vegades suau i delicada, d’altres energètica i temperamental. I si bé l’obra del compositor bohemi és dramàtica i intensament expressiva, la direcció de De la Parra li va donar un caràcter una mica massa apassionat amb un final apoteòsic.
Els llargs i fervorosos aplaudiments del públic es van veure recompensats amb un bis, l’“Intermezzo” de la sarsuela La leyenda del beso.
Imatge destacada: (c) Julia Baier.
