TEMPORADA ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Daniel Kharitonov, piano. Dir.: Gábor Takács-Nagy. Txaikovski: Concert per a piano núm.1. Beethoven: Simfonia núm. 6, “Pastoral”. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE GENER DE 2020.
El nou programa de concert de la temporada 2019-20 de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae presentat diumenge passat al Palau ja tenia a priori un còctel d’al·licients per convertir-lo en un reclam ineludible per al públic. La mateixa trajectòria de l’orquestra, avalada amb actuacions brillantíssimes per la nostra geografia, i un cicle estable al Palau ja és de per si motiu prou atractiu per gaudir d’unes interpretacions simfòniques d’alt nivell qualitatiu, sempre compaginades amb una curosa elecció d’obres i d’intèrprets invitats. El Concert per a piano de Txaikovski i la Simfonia Pastoral van confegir un programa al qual sobren presentacions, i la presència de dos artistes com Daniel Kharitonov al piano i Gábor Takács-Nagy a la direcció acabaven d’arrodonir aquesta confluència d’ingredients per a un concert que veritablement va tenir un nivell qualitatiu excepcional.
El nom de Daniel Kharitonov ha esdevingut un dels fenòmens pianístics més rellevants de l’àmbit rus. Quan amb només setze anys aconseguia el tercer premi del Concurs Txaikovski de Moscou –el concursant més jove de la història després de Sokolov a ser distingit en el prestigiós certamen–, la trajectòria d’aquest intèrpret nascut a l’extrem oriental de Rússia ja resultava fascinant. Primer concert amb orquestra als set anys, amb onze ja va interpretar en directe el primer de Rakhmàninov i als catorze va ser convidat per Gergiev i la Filharmònica de Sant Petersburg en gira per la Xina i Itàlia… Se succeïren distincions, premis, concerts i recitals per tot el món, entre els quals al Carnegie Hall. El solista va mostrar-nos al Palau un Txaikovski portentós, tècnicament infal·lible, contundent i refinat, molt propi de les interpretacions de la tradició pianística de l’escola russa, i quedava palès l’aprenentatge que va heretar de Plassetski i que actualment reforça a Londres amb Dmitri Alexeev. Meravellaven tècnicament la seva execució de les octaves, els atacs amb el control del pes del cos perfectament mesurat per obtenir-hi unes sonoritats rotundes però mai dures o l’articulació precisa per poder discernir cadascuna de les notes en els passatges vertiginosos que se succeeixen en tots els moviments. El seu Txaikovski romàntic i apassionat tenia com a complement l’experiència de l’hongarès Gábor Takács-Nagy a la batuta.
Fundador fa quaranta-cinc anys del prestigiós Tákacs Quartet, aquest director màxim hereu de l’escola hongaresa posseeix tota la saviesa i experiència que li atorga haver actuat al costat de mites com Menuhin, Rostropóvitx, Stern o Solti. I dirigia amb una plasticitat a les mans amb les quals semblava dibuixar la música en cada moviment, amb un somriure permanent que contagiava d’entusiasme els músics, i amb simpatia i empatia que s’encaminaven a extreure el màxim partit de la música que volia aconseguir de l’orquestra. L’OSCM gaudia de la direcció de Takács, s’entregava amb les meravelloses melodies que brollen de la Sisena de Beethoven, entrava dins el caràcter constantment descriptiu i la secció de cordes –curosament cuidada en la direcció del mestre hongarès– es trobava en absoluta sintonia amb la seva entrega. No va perdre l’oportunitat d’expressar, prèviament a la interpretació, l’admiració a l’esforç de Beethoven en les circumstàncies personals que envoltaren la composició de la Pastoral i, per descomptat, aprofitant que era a Barcelona, fer pública la seva admiració pel Barça –quelcom que també ha mostrat en diferents ocasions Kharitonov–, fins a l’extrem de mostrar que sota l’americana portava una samarreta on figurava l’escut del club.
Fílies futbolístiques a part, Takács va plantejar-nos una Sisena que respirava lirisme, musicalitat i uns aspectes descriptius realment bellíssims en plena sintonia amb el missatge beethovenià. Ovacions recompensades amb una deliciosa versió d’El cant dels ocells, truncada al final pel so d’inoportuns telèfons mòbils.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer
