BCN CLÀSSICS. Evgeni Kissin, piano. Obres de Beethoven, Chopin, Brahms i Prokófiev. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE GENER DE 2024.
Evgeni Kissin, posseïdor d’una tècnica superba que li permet superar qualsevol escull, mostra ara en plena maduresa un control sonor d’ampli espectre, profunditat en l’expressió, així com una personalitat que aconsegueix que cada un dels seus concerts sigui una experiència única i vital. Havent deixat enrere aquells cabells voluminosos i un punt de hieratisme i timidesa, protagonitzà un recital que va esdevenir un veritable regal de Reis i una forma immillorable de començar l’any musical, amb un programa de gran complexitat que suplia el que havia de dur a terme l’any passat i que cancel·là per motius de salut.
En la Sonata op. 90 de Beethoven, obra que dona inici al darrer grup de Sonates del geni de Bonn, el pianista mostrà alhora temperament i serenitat i un gran equilibri. Amb una capacitat admirable per buscar els contrasts més extrems i un so potent però gens agressiu, Kissin passà de l’arravatament inicial al sospir i la melangia dels motius que el segueixen en el primer moviment. Un hàbil pedal que li permeté un pulcre legato i una felina articulació –quines escales descendents!– van proporcionar-nos una lectura carregada d’expressivitat sabent-se servir dels silencis sobtats per conduir-nos pel camí del misteri. I malgrat el soroll inicial dels oients que encara no estaven asseguts quan s’inicià el recital, la intensitat, l’aprofundiment del missatge, així com la retòrica embadaliren el nombrós públic que omplia la sala i fins i tot les cadires addicionals disposades damunt de l’escenari. Per contrastar, el segon moviment excel·lí pel lirisme, amb un encanteri melòdic que ens recordà el millor Schubert. Un moviment conclusiu més reflexiu i melangiós on desaparegué qualsevol indici d’arestes que haguessin pogut sorgir en el primer temps convertí l’audició en una experiència de gradació dinàmica només a l’abast dels escollits.
No podia faltar en un recital del pianista rus l’obra chopiniana, amb qui té una connexió especial. I va fer gala d’un domini abassegador de l’instrument en la serena visió del Nocturn op. 48 núm. 2, on sensibilitat i delicadesa no defugiren el punt de melangia i lluminositat. Va ser degustat amb lentitud, introspecció i una manera de cantar gairebé belliniana. Alguns recordem encara ara aquell nen que el 23 de desembre de l’any 1985 interpretà aquesta obra a Moscou als catorze anys i va deixar tothom embadalit –en podeu escoltar l’enregistrament del segell Melodiya. Però com ha madurat… Quanta bellesa, quin domini del rubato, quina àmplia paleta de matisos i quina profunditat emocional, al costat d’un bell lirisme i una qualitat poètica simplement emocionants! Al seu costat, la Fantasia en Fa menor –aquella obra amb la qual l’any 1988 va emocionar Herbert von Karajan– va fer sorgir el pianista més exuberant i brillant, capaç de la major contundència, amb atacs aclaparadors, així com una sonoritat rica, però també una cuidada matisació i una major profunditat. Què podem dir d’aquells pianíssims acaronadors, amb una poètica, una elegància i una fluïdesa que també és capaç d’acolorir els canvis cromàtics i trobar una versió que sembla ser l’única i reveladora! Senzillament irrepetible.
El lirisme i un món imbuït d’evocació aparegueren ja a la segona part en la lectura de les Balades op. 10 de Brahms. Aquestes obres de joventut foren interpretades amb un cert sentit de tragèdia, però plenes de poesia. Va començar amb una primera on fou capaç de construir un monument simfònic i on es palpà el dramatisme, però on també hi hagué els primers indicis de lluminositat. La contrastada número 2 obtingué una sonoritat tan rica com exquisida en l’“Andante” inicial –quins tornassolats colors!–, però a més fou capaç de mostrar-se rítmicament amb molta força a la part central. La intensitat i la rauxa marcaren la número 3, tot i uns pianíssims angelicals, mentre que l’escrita en Si bemoll major reforçà la mirada cap als darrers opus de l’autor i es feu el miracle sonor en crear un ambient màgic. Reflexió, sensibilitat i serenitat es donaren la mà per cloure la col·lecció del jove compositor d’Hamburg. El pianista rus fou capaç de mostrar la rotunditat dels seus fortíssims sense cap tibantor i unes dinàmiques de gamma infinita. Però també evidencià un món íntim veritablement ric, per moments imbuït de melangia i capaç de descriure mil i un estats. I això ho palpà un públic que estigué amatent i en silenci sepulcral en aquest darrer número.
La Sonata op. 14 de Prokófiev ja evidencia la personalitat pròpia del compositor, amb la seva ironia, la percussió martellejant o el lirisme més àcid i encantador. Kissin ens n’oferí una versió personal i sorprenent, on malgrat no defugir els episodis més percussius, tampoc els magnificà. I en l’“Allegro” inicial ja mostrà una gran riquesa tímbrica i un control eficient del ritme. Amb unes síncopes i accents ben marcats, i lluint tant en els elements sarcàstics com en la vessant lírica, subratllà aquesta mena de bipolaritat de l’obra. L’ambient dramàtic i poderós de l’“Allegro ma non troppo” donà pas a un “Scherzo” imbuït d’energia. En aquesta mena d’obstinat que és l’“Andante”, Kissin aconseguí hipnotitzar el públic de nou amb una variada paleta de colors per sota del mezzo forte, tot ressaltant l’harmonització i els tons ombrívols que semblaven descriure un escenari devastador i ple de malenconia. Clogué l’obra un “Vivace” de caràcter agitat i un punt còmic subratllant l’humor tan propi del compositor. Una interpretació que, lluny de lectures rudes, fou capaç d’oferir desvergonyiment, convicció i emoció i que subratllà la sensació d’haver escoltat un dels grans pianistes actuals.
Amb un Palau rendit al talent del pianista, encara poguérem gaudir de tres propines: la Masurca op. 63 núm. 3 de Chopin, la “Marxa” de L’amor de les tres taronges de Prokófiev i el Vals op. 39 núm. 15 de Brahms. Senzillament excepcional…
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
