ALEXINA B. Raquel García-Tomás, música i vídeo; Irène Gayraud, llibret. Lídia Vinyes-Curtis, Alicia Amo, Elena Copons, Xavier Sabata, Mar Esteve, cantants. Cor Vivaldi-IPSI-Petits Cantors de Catalunya (Òscar Boada, director); Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Ernest Martínez- Izquierdo, director. Marta Pazos, direcció escènica. Max Glaenzel, escenografia. María Cabeza de Vaca, coreografia. Nuno Meira, il·luminació. LICEU. 18 DE MARÇ DE 2023.
El plàcid final amb el qual conclou Alexina B. no deixa de resultar inquietant. Esdevé plàcid per a un trist ésser que troba el repòs en l’acceptació que no pertany a aquest món i que, per tant, l’ha d’abandonar. També és plàcid per al sistema de creences que l’ha rebutjat, estigmatitzat i abocat a l’autoimmolació per poder mantenir el seu ordre. És devastador, però, des d’una perspectiva crítica, potser anunciada únicament pel lament tens dels violins en el registre agut, que vol denunciar els abusos que la cultura dominant imposa sobre tot allò que se surt de les seves normes.
L’estrena d’Alexina B. al Gran Teatre del Liceu tenia tota l’aroma d’esdeveniment especial. Es tractava de la segona estrena al Liceu d’una obra composta per una dona, en aquest cas Raquel García-Tomás, i la primera amb una persona intersexe com a protagonista. Dades que, a banda de ser celebrades amb pompa i circumstància, ens han de fer constatar que encara queda per fer-les encaixar amb les normes binàries que distingeixen entre masculí i femení.
El llibret de l’obra, escrit per Irène Gayraud, es basa en les memòries de la protagonista, Herculine Barbin (Alexina B.), que es van trobar quan va morir l’any 1868 i que Michel Foucault va publicar el 1978. Classificada com a dona en el seu naixement, Alexina B. sempre es va sentir diferent de les altres nenes. Quan d’adulta s’enamora de Sara, descobreix que la seva naturalesa real és la d’home i lluitarà fins a ser reconegut com a tal. Ja amb el nom d’Abel, el protagonista no troba el seu encaix dins la societat i acaba suïcidant-se.
De la mateixa manera que la tràgica existència que duu Alexina/Abel es pot assimilar a la dels milers de persones que, per un motiu o un altre, no encaixen amb la norma i són assetjats diàriament, l’equip creatiu ha triat partir d’un llenguatge textual, musical i visual basat en el segle XIX i traçar ponts des d’aquest fins als nostres dies. L’inici de l’obra ens presenta el drama amb asèpsia mèdica. El metge forense que visita el cos sense vida d’Alexina B., en aquell moment ja Abel Barbin, frisa per poder-li clavar l’escalpel en nom de la ciència. El metge, sap greu adonar-nos-en, som també nosaltres, la societat normativa que deshumanitza un cos caigut, es meravella de la seva estranyesa i necessita imperiosament documentar l’aberració. Sortosament, els assistents a la representació tindrem l’oportunitat de presenciar el viatge d’Alexina des dels seus dies d’escola fins al moment del suïcidi i podrem abraçar i fer nostra la seva humanitat i el seu dolor.
El periple, com ens expliquen les autores, ens submergeix a l’època en què va succeir la història mitjançant vestuari, escenografia i música. El llenguatge visual, textual i musical és diàfan i mostra el drama d’una heroïna que lluita per trobar un lloc dins la societat des d’un xoc de pols oposats: l’amor com a espai de salvació, consol i acceptació, contra l’odi i el rebuig que desperta la seva diferència. La mirada asèptica ens acompanya durant tota l’obra en el color verd liquen dels espais pels quals transitarà Alexina. Aquest mateix color és el que llueixen els personatges opressors: metges, abat, jutge i la pròpia Alexina un cop s’ha convertit en Abel, en un gest que subratlla l’opressió a la qual se sotmet ella mateixa. El contrast el posen les dones, amb vestits d’època que els donen personalitat pròpia, totes marcades per la generositat i l’amor, la mirada amable de la societat: les mares patidores i protectores, l’amant jovial i Alexina, plena de dolor i de dubtes.
En la partitura de Raquel García-Tomás, com també explica ella mateixa, la influència de la música del segle XIX juga un paper fonamental. No només en les citacions de l’obra de Franz Liszt, que vehiculen els moments més dolços i tendres de la història, sinó també en el disseny de les línies vocals, els colors harmònics i el tractament orquestral, que entronquen sense complexos amb els corrents impressionistes francesos, l’estètica que marcaria el pas de segle. A partir d’aquí, García-Tomás elabora el discurs amb un llenguatge personal molt recognoscible, que transporta l’existència de l’heroïna al segle XXI i la problematitza. Per una banda, amb el tractament electrònic i la inclusió de timbres sintètics com a elements de tensió i pont d’entrada a la ment turmentada d’Alexina. Per una altra, amb l’ús dels registres aguts de les cordes amb molta rugositat en l’atac, l’emfatització del piano com a instrument de percussió també en els registres aguts, en els quals és capaç d’expressar les harmonies més delicades amb una fredor exasperant, o l’ús dels moviments melòdics ascendents i descendents com a camins d’accés a la glòria o als inferns.
La interpretació de la partitura que va fer el conjunt de vint músics de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, l’elenc de cantants i el petit cor de nenes va estar a l’alçada de les expectatives. Els instrumentistes, guiats per Ernest Martínez-Izquierdo, van saber transmetre la varietat de llums i colors que l’obra els demanava i mesclar de manera solvent els mons oposats que hi conviuen. Els solistes vocals van fer gala de la flexibilitat necessària per abordar amb èxit les sinuoses línies dissenyades per la compositora. Cal destacar la capacitat de Xavier Sabata per modular el seu timbre i adaptar-lo al registre asèptic dels seus personatges, i la ductilitat i presència de la veu de Lídia Vinyes-Curtis, amb la qual ens transmeté el drama emocional d’Alexina. I una menció especial per al cor de nenes, amb un paper musical i escènic exigent que van resoldre de manera molt satisfactòria i en alguns moments fins i tot commovedora.
A Alexina B. tot és diàfan i res és mostrat amb subterfugis. Repòs i inquietud, calma i desesperació, amor i odi acaben sent cares de la mateixa moneda que, com en tota tragèdia, s’acabaran tocant. No és casual, doncs, que sigui l’amor que Alexina B. sent envers Sara el que l’empenyerà fins al seu final tràgic.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
