SIMFÒNICS AL PALAU. Pacho Flores, trompeta. Leo Rondón, cuatro veneçolà. Orquestra Simfònica del Vallès. Anna Sułkowska-Migoń, directora musical. Elisenda Fábregas: Accents catalans. Pacho Flores: Cantos y revueltas. Ludwig van Beethoven: Simfonia núm. 6, “Pastoral”. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE FEBRER DE 2024.
Amb un èxit d’assistència que corrobora la bona tasca de la Simfònica del Vallès, tant sobre el paper com davant dels faristols, el Palau de la Música va acollir un d’aquells programes que són fruit del fi olfacte i coneixement del seu programador, Jordi Cos, de qui no ens cansarem de reconèixer que sap sorprendre l’audiència quan menys s’ho espera. En aquest sentit cal observar l’aposta per trobar solucions als equilibris de programació que caracteritza la formació instrumental vallesana en combinar alguna composició menys coneguda –i els darrers temps, de compositores– amb obres de repertori.
Quelcom que, com he escrit tantes altres vegades, demostra la voluntat de dessacralitzar l’ortodòxia del format de concert flexibilitzant-lo i aportant-hi un plus vivencial que, en el cas de Cantos y revueltas de Pacho Flores, va vorejar una mena de sessió jazzística gràcies a la improvisació i al virtuosisme del propi Pacho Flores a la trompeta i de Leo Rondón al cuatro veneçolà. Ambdós van guanyar-se l’admiració general per la simpatia, per fer participar el públic, pel toc d’humor i per l’exhibició tècnica (mordents, salts de registre, efectes dinàmics, escales, glissandi, etc.) en el que va ser una petita festa musical amb Aniversari feliç inclòs per a Rondón basant-se en ritmes hispanoamericans. Val a dir que aquest tipus de repertori, que, amb l’excepció d’algunes bandes de vent, no ha aprofundit prou entre les orquestres espanyoles, a diferència d’altres latituds europees, és una mina que poden explotar les orquestres simfòniques. Un repertori, la majoria del segle XX, que defuig la ruptura iconoclàstica dels grans corrents musicals europeus i que aposta per la frescor i la comunicabilitat amb un llenguatge amarat de la gran tradició, sovint amb arrels ritmicomelòdiques folklòriques. El bis sobre el tema El diablo anda suelto amb acompanyament de maraques –o capachos, com diuen Atlàntic enllà– va deixar clar que molts dels qui van anar al Palau atrets per la Pastoral de Beethoven se’n van endur una engrescadora i inesperada troballa. La mateixa amb què alguns també gaudirem el dia que l’OSV i el seu cervell cavil·lador inclogui Nits als tròpics de Gottschalk en algun programa.
Prèviament i assumint la residència artística de la compositora catalana amb una llarga trajectòria als Estats Units Elisenda Fábregas (1955), l’OSV va interpretar Accents catalans (2016). Es tracta d’una fantasia orquestral agradable, no particularment innovadora o original en el llenguatge, però sòlidament construïda i que fa gala de molt d’ofici en la combinació ritmicomelòdica i tímbrica en la presentació i jocs de pregunta-resposta dels motius musicals inserits en tres grans blocs (ràpid-lent-ràpid), en un desenvolupament poc disruptiu, sense solució de continuïtat, on es recreen estils populars a partir de tonades de l’imaginari col·lectiu català, com el Ball de la civada, El petit vailet, Els pastors de les muntanyes o Les ninetes ploren. L’obra, de poc menys d’un quart d’hora de durada, s’inicia amb una crida de flabiol i pandereta a la manera provençal i és prou amena en els jocs generals de contrastos i variacions temàtiques (cal destacar-ne la secció a ritme d’andante amb violoncel, repetida pel fagot i el registre greu de l’orquestra), de modes (major-menor) i dels topos estilístics de la tradició (crides pastorals, per exemple), orquestrats de manera colorista, en què parafraseja i integra ritmes de sardana i farandola evitant –encertadament– el clàssic tutti èpic solemne a la manera del segle XIX com a conclusió efectista en favor d’una coda enèrgica, coherent i mesurada. Aquí, més enllà de la prestació resolutiva de la Simfònica del Vallès, cal reconèixer l’estudi i preparació de la directora polonesa Anna Sułkowska-Migoń en l’obra de Fábregas.
Amb un gest clar i de batuda més aviat alta va enfocar la directora la Pastoral de Beethoven, i amb una considerable austeritat i les idees clares, dins el que habitualment s’emmarcaria en una tendència cambrística. Si bé l’inici de les cordes va ser una mica dubtós en l’afinació i conjunció dels violins i amb un treball general del vibrato esmorteït, l’execució va anar creixent des dels dos primers moviments, que evolucionaven amb la implacabilitat d’una maquinària que funcionava amb la inèrcia d’un baix continu que, malgrat l’ortodòxia i la fluència del cantabile, no acabaven de trencar la quarta paret escènica. Sota una gesticulació més versada en la conducció, al marge de poques indicacions expressives concretes, dels detalls de Sułkowska-Migoń ens quedem amb el marcat caràcter rústec del “Trio” del tercer moviment, els jocs de piano subito a la “Tempesta” i l’equiparació dels pizzicati de la corda greu als arabescos dels violins en la primera de les variacions del primer tema del cinquè moviment. Uns detalls prou rellevants que, sumats a una lectura –en general– prou vàlida, demostrava la competència de moltes joves directores d’orquestra i el bon estat de forma de l’OSV en la més bonica de les simfonies beethovenianes i la més dissímil de les seves obres de l’anomenat període heroic.
