PALAU 100. Charles Castronovo, tenor. Ludovic Tézier, baríton. Orquestra Filharmònica de Luxemburg. Orfeó Català. Gustavo Gimeno, director. Obres de Messiaen i Puccini. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE MAIG DE 2022.
L’Orfeó cantà al Palau. Això no hauria de ser cap novetat, és casa seva, però sí que ho és el fet que aquest concert fos la primera balda d’una petita gira que continuà l’endemà al Théâtre des Champs Elysées i, dos dies més tard, a la Philharmonie de Luxemburg. Això significa la primera sortida internacional de l’Orfeó d’ençà de la pandèmia.
El concert era, també, la primera col·laboració entre l’Orfeó i l’Orquestra Filharmònica de Luxemburg i també significava el debut al Palau del director valencià Gustavo Gimeno. Déu n’hi do de novetats.
La peça “grossa” del programa era la Messa di Gloria de Puccini per a orquestra, cor mixt, tenor i baríton, una obra de joventut que ja conté, en germen, les característiques del gran compositor que brillarien en les cèlebres òperes posteriors que encara ara ocupen un lloc central al repertori i que, pel que sembla, tenen corda per estona.
No és cert que a Itàlia, a la segona meitat del segle XIX, només es fes òpera, es va fer música de tota mena i en gran quantitat, però sí que ho és que aquesta música religiosa, simfònica o de cambra, amb poques excepcions, ha gairebé desaparegut dels repertoris i també és cert que, per la seva excel·lència, per l’immens desplegament, pel prestigi internacional, l’òpera amara tota la producció musical italiana de la segona meitat del segle i transmet els seus procediments, codis i recursos expressius a totes les formes d’expressió artística musical. No tota la música italiana de finals del XIX i principis del XX és òpera, però gairebé tota sona a òpera i aquest és el cas de la Messa d’aquest Puccini que encara no havia compost La bohème, però que ja havia escoltat molt Verdi. La circulació entre el sagrat i el profà sempre ha estat, a Occident, molt intensa i, en el cas de la música, sempre ha estat benèfica per a totes dues parts.
La interpretació va ser bona, l’orquestra va sonar bé, l’Orfeó, situat –per motius de prevenció sanitària, suposem– al primer pis, a una banda i a l’altra de l’escenari, va sonar excel·lentment “estereofònic” i també varen assolir un bon nivell el tenor Charles Castronovo i el baríton Ludovic Tézier en la interpretació de les parts solistes. Bona direcció també de Gustavo Gimeno, un director molt complet i amb idees clares sobre on volia anar a parar.
Tot plegat fa pensar que l’Orfeó farà un molt bon paper tant a París com a Luxemburg.
Precedint Puccini, l’orquestra va interpretar dues petites joies de música instrumental de dedicació religiosa, Les offrandes oubliées i Hymne d’Olivier Messiaen, dues obres de joventut d’orquestració delicada i experta i amarades d’aquella originalitat humil, aquella radicalitat sense escarafalls, aquella dolça intransigència que caracteritza la música de Messiaen.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
