Passos en el silenci. El silenci en els ‘Préludes’ de Claude Debussy.
Jordi Camell.
Dinsic Publicacions Musicals SL. Barcelona, 2024.
No deixeu que la portada impersonal i poc atractiva us enganyi: Dinsic Publicacions Musicals SL destaca per altres virtuts més enllà de la seva imatgeria. I aquest llibre ho corrobora, ja que es tracta d’un altre encert de l’editorial catalana, que ens proposa una lectura enriquidora que amplia l’escassa bibliografia sobre Claude Debussy en català (i espanyol). Amb un pròleg creatiu en forma de poema d’Antoni Clapés, aquesta monografia elaborada pel pianista i pedagog Jordi Camell presenta un plantejament que avança des d’allò més genèric fins a allò més concret a l’entorn del silenci com a matèria sonora i no-sonora i com a element expressiu i estructural, tot culminant en una anàlisi detallada dels Preludis per a piano del compositor francès.
Es tracta d’un llibre de capçalera, dens però accessible, ben dirigit i amb una redacció acurada que, tot i no arribar a les dues-centes pàgines, facilita una comprensió aprofundida i la lectura del qual resulta tan plaent com temprada en el temps: primer per copsar bé la dimensió musical i, segon, per assaborir unes argumentacions amb fortes dosis de reflexió poètica, complexitat conceptual i perceptiva, plena de paradoxes i alguns oxímorons a l’entorn d’eixos temàtics com la noció d’instant, la contemplació, la natura, la polaritat absència-presència i, sobretot, el silenci sobre el qual estableix una topologia: de la natura, aquàtic, aeri, pianíssim sonor, el subjecte silenciat, silenci sonor i silenci en la natura, la nit i la llum…, amb què Camell sap integrar i jugar amb relats com són les teories bergsonianes, l’assimilació l’art de la vidrieria (pàg. 90), els textos del propi Debussy com a Monsieur Croche establint una taxonomia sobre el fenomen, que difereix d’altres aproximacions al silenci musical, com l’elaborada pel músic i pedagog Albert Nieto (El gesto del músico o cómo disfrutar de un concierto. Boileau, 2015) que parla de silenci interrogant, sorpresiu, humorístic, dramàtic, apassionat, imprevisible, meditatiu, solemne, etc. En aquest art hermenèutic sobre els silencis, més complex que el dels aplaudiments, potser el terme “silenci de supervivència” (pàg. 112-113) soni massa exagerat, transcendent o dramàtic, alhora que destaca el silenci de la natura, que segons Camell no cerca implicacions emocionals ni funcions estructurals ni formals que havien regit el silenci fins aleshores dins una idealització de la natura davant la qual Debussy considerava que la música n’era l’art més proper.
En conseqüència, cal aplaudir, llegir i escrutar aquesta bona eina per entendre Debussy, atès que Camell el comprèn des de la praxi musical. Però, sobretot, el sap explicar amb les seves pròpies paraules fent gala d’un bagatge de lectures plasmades en les reflexions i citacions dels grans especialistes. En aquest sentit, les referències continuades, principalment a Jankélévich, que bàsicament és la font matricial, potser són massa recurrents, però alhora ens fan delir i exigir la traducció de Debussy et lemystère de l’instant del filòsof francès, tot recordant alhora les paraules de Casals en referir-se a l’art del silenci com la línia del sentiment que no és interrompuda, perquè aquests (els silencis) tinguin tota la seva intensitat expressiva.
A més, el feix de fotografies i uns quants extractes de partitures ben analitzats –com el magnífic esquema que desglossa De pas sur le neige a la pàgina 147–, encimbellen la faceta il·lustrativa, visual i la voluntat expositiva del discurs integrat en una edició de lletra rodona, còmodament llegible i cobertes amb solapa. Ras i curt: aquest és un d’aquells títols escrits en català i des de Catalunya que, com a mínim, hauria de merèixer una traducció i difusió a l’Estat espanyol i països de parla hispànica; a banda que alguns capítols puguin esdevenir una lectura molt recomanable per a estudiants de conservatori, universitaris d’humanitats i músics en general.
Imatge destacada: (c) Marta Vaqué.
