PALAU CAMBRA. Abel Tomàs, violí. Arnau Tomàs, violoncel. Josep Colom, piano. Obres de Debussy, Ravel i Guix. PETIT PALAU. 20 DE MARÇ DE 2019.
Gràcies al cicle Palau Cambra hem viscut aquest concert, titulat “Impressions sobre els haikus”, que va proposar un diàleg suggeridor entre l’impressionisme de Debussy i Ravel i el món d’un creador tan actual com Josep Maria Guix, compositor convidat enguany al Palau de la Música. Aquest diàleg també es va donar entre Orient i Occident, com suggereix el títol, ja que l’obra de Guix té una forta empremta dels haikus japonesos, per la qual cosa aquest concert també formava part de l’Itinerari Lletraferits, en què s’exploren les relacions suggeridores entre música i literatura.
Els encarregats de transmetre aquestes dialèctiques foren els germans Tomàs –Abel i Arnau, violinista i violoncel·lista, respectivament–, músics reconeguts al món de la música de cambra, versàtils i multipremiats, i Josep Colom, degà dels pianistes catalans i ja un referent consagrat. Tots tres ens van endinsar als mons suggeridors de l’últim (ultimíssim) Debussy i el Ravel més cambrístic, tot barrejat amb la concreció fortament evocadora de Guix.
De Debussy se’ns van oferir dues de les tres Sonates per a diversos instruments, concretament la Sonata núm. 1, en Re menor, per a violoncel i piano i la Sonata núm. 3, en Sol menor, per a violí i piano. Ambdues, veritables obres mestres per a l’instrument respectiu, formen part d’un projecte inacabat que havia de consistir en sis sonates per a diversos instruments com a homenatge als compositors francesos del segle XVIII, però va quedar reduït a tres per la mort del compositor. Aquestes obres conjuguen el dur moment de llur composició –el context de la Primera Guerra Mundial i el de la lluita contra el càncer del mateix Debussy– amb la brillantor del passat musical francès.
On això es posa més en evidència és a la primera d’aquestes obres, la Sonata núm. 1, en Re menor, una peça brillant que sintetitza passat i modernitat: pren deliberadament la claredat formal i textural de les peces per a clavecí de Rameau i Couperin, però l’esperit musical és innovador, amb una rica paleta colorística i amb varietat de recursos rítmics i tímbrics que Arnau Tomàs i Josep Colom explotaren magistralment. Al pròleg inicial els dos músics van crear una atmosfera màgica a través de l’alternança d’un motiu de fanfara al piano amb la melodia lamentosa del violoncel. Ambdós brillaren en l’aire juganer, de commedia dell’arte, del “Finale”, lleuger i nerviós. Per la seva banda, Arnau Tomàs excel·lí a la seva part, no gens fàcil, ja que l’obra aprofita els amplis recursos tímbrics del violoncel, com ara durs pizzicati, spiccati, passatges sul ponticello, flautandi, etc., en moments en què, per exemple, l’instrument busca imitar la flauta, la guitarra o el llaüt.
L’altra Sonata, un veritable cant del cigne, presenta un caràcter diferent: s’hi deixa de banda l’equilibri deliberat de les anteriors per endinsar-se en un patetisme inhabitual en el compositor. Abel Tomàs i Josep Colom van transmetre la intensitat d’aquesta obra, plena de subtileses i detalls.
Ambdues Sonates, tocades a la primera part del concert, estigueren separades pels Tres haikus per a violoncel i piano de Josep Maria Guix, un format que el compositor ha explorat en diverses obres, com també en els Seven haikus for solo cello i l’Slowly… in mist, per a violí, violoncel i piano, de la segona part. Totes aquestes obres parteixen de textos de poetes japonesos clàssics, com Basho, Busson o Isaa, recitats per l’actor Enric Arquimbau. Cal dir que els haikus musicals de Guix són tot un encert: és cert que no és el primer compositor que s’ha deixat inspirar per aquests textos, però Guix ha trobat als haikus japonesos un gènere que connecta directament amb la seva estètica musical, gràcies a la seva concisió i la manera contemplativa i despersonalitzada de tractar la natura. Guix aconsegueix traslladar en música l’esperit d’aquests haikus amb una subtilitat profunda fruit del seu desig de concreció, cosa que dona com a resultat una música que es podria qualificar d’essencialisme contemplatiu. De fet, els Tres haikus per a cello i piano i l’Slowly… in mist ja formen part de les obres més programades de Guix.
Un tret especialment interessant d’aquests haikus és com Guix evoca en música el contingut del poema. Serien molts els moments que se’n podrien enumerar, com les representacions musicals del vent o les campanes, però com a exemples especialment inspirats es pot comentar el tercer dels Tres haikus, en què la melodia divagant del violoncel recrea la fusta que flota a la deriva al riu –el coixí del piano– fins a arribar a la riba. També trobem recreada la lleugeresa d’una papallona i d’un pètal que cau a la melodia voleiant del violoncel del quart dels Seven haikus.
Però la música de Guix no es queda en una evocació descriptiva més o menys ocurrent, sinó que tot plegat queda integrat en l’efecte emocional, despersonalitzat i condensat a la mínima expressió del poema original. El mateix ideal estètic però sense cap poema com a referent està a la base de Llàgrimes de tardor, per a violí i piano, estrena absoluta, creada com a elegia en record del seu amic Fèlix Galbete, traspassat fa un any en una tardor especialment convulsa, tal com el propi compositor va explicar al públic. És una obra profundament melancòlica i de caire tardorenc, on el violí, nerviós, sembla l’ànima que s’enlaira per damunt del dramatisme, terrenal, del piano.
Les interpretacions dels germans Tomàs i Josep Colom van estar al nivell d’exigència, no només tècnica, sinó també conceptual, d’unes obres tan precises, complexes i concretes. De fet, la intenció és que aquestes obres surtin publicades a finals d’any a l’àlbum Images of broken light del segell Neu Records.
El concert acabà tornant al context inicial, francès, impressionista i bèl·lic, amb el Trio per a piano de Ravel, una obra extensa, densa i complexa en què el compositor va aconseguir donar un tractament orquestral per aconseguir equilibrar les sonoritats contrastants del piano i els instruments de corda, també aprofitant els seus múltiples efectes. Amb Ravel de fons, el públic assistent vam veure com Josep Maria Guix patia una indisposició que va necessitar la intervenció d’una ambulància. Segons el que ell mateix ha informat a les xarxes socials, sembla que només va ser un ensurt. Des d’aquí li desitgem molt bona salut i esperem seguir gaudint ben aviat de les seves creacions.
Imatge destacada: Abel Tomàs, Arnau Tomàs i Josep Colom (fotos d’arxiu)
