TEMPORADA ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Mark Padmore, tenor. Pablo Hernández, trompa. Dir.: Tomàs Grau. Obres de Britten i Xostakóvitx. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE FEBRER DE 2020.
L’OSCM ha guanyat un relleu evident en la programació catalana fidelitzant un públic que, de mitjana, omple dos terços del Palau. L’habilitat i el tracte d’agents per convidar artistes de renom internacional en garanteixen el reclam de taquilla i l’èxit artístic. A més, el nivell dels músics que la integren esdevé la base tècnicament alta, qualitativa i la matèria primera per a uns concerts globalment molt satisfactoris. No obstant això, la tendència als excessos decibèlics dels plantejaments de Tomàs Grau freguen la hipertròfia en una recerca de la intensitat, l’opulència i una faceta aclaparadora. En aquest sentit i a grans trets, recordava alguns del concerts que el rus Tugan Sokhiev ha ofert en les visites a Barcelona. Ho va corroborar la Simfonia núm. 5, op. 47 de Xostakóvitx enfocada des d’una ortodòxia interpretativa, conceptualment expositiva, divergent de l’austeritat d’escoles centreeuropees de meitat del segle passat, jocs d’intensificacions espectaculars i amb tempi generalment alentits que permetien verificar que l’Orquestra Simfònica Camera Musicae rendeix amb entusiasme, disciplina i internament ben travada. Les trompes, per cert, estaven ubicades a la dreta del director.
Com és costum, Grau aposta per la plenitud sonora i la seguretat tècnica que demana amb un gest poc variat en indicacions. Però és innegable que els resultats de conjunt es cimenten als assaigs i que darrere hi ha un concepte treballat musicalment i tècnica: fraseig marcat en els períodes i deixant flexibilitat i espai als solos instrumentals, intensitat ben sostinguda al primer moviment, el punt feixuc necessari per reforçar la distorsió del sarcasme d’ascendència mahleriana en obrir l’“Scherzo” i una lectura que feia progressar la Simfonia cap a la transmutació del plany i el patiment en una pregària. L’atac immediat del quart moviment no feia previsible una conclusió sense mordacitat ni desolació o el caràcter grotesc dels qui, com Grau, semblen concebre la coda de la Simfonia com una crítica al règim si no com l’esperança dels homes que estimen la pau.
A la primera part, en canvi, la Serenata per a tenor, trompa i orquestra, op. 31 de Britten va transitar per una contenció en l’acompanyament des d’una franquesa i adequació que atorgaven tot el protagonisme a la veu de Mark Padmore i reduint la secció de corda a una mena de coixí ambiental tan embolcallador com discret. El tenor britànic canta amb un gust inqüestionable i una expressivitat fruit del coneixement profund, en un estil equilibrat i que atorga sensació de puresa a cada frase. La dicció i l’articulació en són la clau de volta a partir de la tendència a posar la veu a la màscara, depurar el vibrato i acolorint els lieder amb tons velats i un dirge, per exemple, més dansable que fúnebre. Ben defensada, per cert, la part solista de trompa per Pablo Hernández.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer.
