SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Jove de l’Orfeó Català. Alicia Amo, soprano. Beñat Egiarte, tenor. Toni Marsol, baríton. Pau Casan i Josep Surinyac, pianos. Dir.: Xavier Puig. M. Lauridsen: “O nata lux” de Lux Aeterna. C. Orff: Carmina Burana. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE SETEMBRE DE 2020.
En un article sobre l’actualitat cultural, fa uns dies la musicòloga Aina Vega apel·lava a un replantejament de la crítica enfocada cap a una vessant més significativa que integrés una més gran perspectiva social i que superés la mera focalització artística de qualsevol projecte. Quelcom comparable, és clar, amb els concerts. I aquesta línia, no prou reconeguda pels mitjans, és la que des de fa prop d’una dècada desenvolupa l’Orquestra Simfònica del Vallès, gràcies a un ventall d’activitats solidàries que inclou des d’iniciatives en presons i l’ensenyament a infants fins a la interacció amb entitats d’altres disciplines. De vegades, proposant concerts multimodals mitjançant programes dominats per un concepte o rerefons, no només merament temàtic. És el que el president i viola de l’orquestra, Jordi Cos, concebia en afirmar que “les orquestres han de ser un reflex de la societat”, tal com recollia en una entrevista el «Diari de Sabadell» fa exactament dos anys.
Ell mateix va dirigir unes paraules d’agraïment al públic amb el seu característic barret i la naturalitat d’un common man al servei de la música, d’un gestor sense vestuari ni ínfules d’etiqueta gestionant una orquestra que, recordem-ho, funciona com a cooperativa i manté la seva temporada sota les normatives de la pandèmia. Els equilibris per administrar els tres eixos –econòmic, de programació i artístic– no són pocs. En el primer cas, per exemple, la solució prevista per aquest trimestre rau a oferir el programa en dues sessions, per tal que la suma del limitat nombre d’espectadors s’acosti a la mitjana habitual. És a dir, els músics cobren el mateix però actuen una vegada més, el mateix dia al Palau. En aquest cas i de moment, set-cents assistents era el límit d’aforament. I es va assolir, però sense esvair el desencís visual d’un Palau molt buit, tot i la llarga cua d’entrada que ocupava el carrer d’Amadeu Vives –que va endarrerir un quart d’hora l’inici del concert.
El segon eix, el de la programació, ajusta els concerts a una hora i escaig. El de dissabte combinava un títol de repertori i garantia de taquilla, com els Carmina Burana de Carl Orff (1895-1982), amb un altre de contemporània i a cappella, com és “O nata lux” del compositor nord-americà Morten Lauridsen (1943). Concebuda el 1997 com a tercer moviment de Lux Aeterna, aquesta peça va obrir el concert evocant un món sonor bell, auster, pulcre, que encanta més que fascina amb moderació en el treball d’efectes de polifonia tímbrica. Bastida sobre un joc predominant d’homofonies i homorítmies espaiades per entrades fugades de les veus, es desenvolupa orgànicament i sense cesures en la progressió cap al registre agut, l’expansivitat i la llum, per després replegar-se i extingir-se en el silenci. Com moltes peces contemporànies per a cor, genera una sensació d’estatisme, de flotació i d’aura mística nascuda a partir d’un melodisme d’arrels gregorianes mogut per graus conjunts i amb un tractament sil·làbic del text, amb el qual Lauridsen s’atansa a una espiritualitat –subjectiva com predomina en el segle XX– íntimament relacionada amb la recerca estètica de la capacitat simbòlica i evocadora de la música. Alguns en diuen puresa.
El Cor Jove de l’Orfeó Català la va defensar amb una afinació convincent, bona dicció i cohesió, tot refermant l’encert de la cooperació dels dos planters en programes simfonicocorals des de fa unes temporades. Un fet que lliga amb el darrer eix de la gestió artística de la Simfònica del Vallès: la darrerament tan ventada política del “quilòmetre zero”, quelcom que també forma part de la identitat de l’orquestra vallesana i que, en els Carmina Burana, oferia l’oportunitat a veus de casa com el tenor Beñat Egiarte. Amb una veu lírica lleugera i força atent a col·locar-la a la màscara, el cantant d’origen basc establert a Catalunya va superar la incomoditat de les notes en falset de la prosopopeica “Olim lacus colueram” encarnant el cigne rostit a punt de ser devorat de què parla el text a “In taverna”. Per la seva banda, el baríton Toni Marsol va excel·lir com de costum en idiomatisme i teatralitat i va defensar-se en els falsetone de les imitacions i els diversos Sol sobreaguts. La tercera solista, la soprano Alicia Amo, va revelar-se amb la pucciniana “In trutina” com una veu feta, homogènia, ben emesa, amb domini de l’ornamentació i, també, intel·ligència per no córrer riscos en el Re sobreagut apianat de “Dulcissime”. Un nom que cal tenir en compte.
Tot plegat feia gala d’una rebel·lia, de diferent signe respecte dels textos dels goliards musicats per Carl Orff, amb què la Simfònica del Vallès demostra una capacitat constant –no prou reconeguda– de reinventar-se o, almenys, adaptar-se a la inestabilitat present. En aquest sentit, el planter instrumental es va reduir en vents fustes (un faristol per instrument), metalls, percussió, dos pianos i el cor repartit, també situat a les graderies de l’orgue, amb la separació entre individus i la mascareta pertinents. La pèrdua d’intensitat en color, volum i cohesió del cor es va fer evident, però sense llastar un bon concert conduït per Xavier Puig. El cerverí va emmotllar dinàmiques mesurades i uns tempi lleument més lents del que el caracteritzen, però sense perdre força rítmica ni transparència en l’heterogeneïtat d’estils en què es basa (pastoral, popular, buffo, nocturn, èpic, sacra), ni les influències o imitacions fefaents de la seva sonoritat (principalment, el Mahler dels Wunderhorn, Puccini i Stravinsky). La luminotècnica i l’encert d’incloure una pantalla per seguir el text davant l’absència de programes de mà vestien una proposta hedonista i satírica, que ens retornava a la mundanitat ben diferent i necessària. Almenys fins a sortir del Palau.
