19a SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Quartet Casals. Obres de Purcell, Schubert i Xostakóvitx. Canònica de Vilabertran. 26 d’agost de 2011. Mojca Erdmann, amb Gerold Huber al piano. Obres de Schumann, Strauss i Reimann. Canònica de Vilabertran. 2 de setembre de 2011. Solistes de l’Orquestra de la Schubertíada. Obres de Beethoven i Schubert. Canònica de Vilabertran. 3 de setembre de 2011.
Per Josep Pasqual
La confiança que inspira Vilabertran permet comprar les entrades a ulls clucs. No cal ni esbrinar les trajectòries dels artistes ni els programes que presentaran. Si més no, per al gaudi més melòman, no esdevé imprescindible. Una solvència contrastada d’aquesta mena es guanya amb la constància d’una trajectòria decidida, i enguany el Festival n’ha enfilat un graó més. L’entorn hi ajuda, tan estèticament com acústicament (potser no tant pel que fa al confort; com hi han anat els ventalls, enguany!), però tenint en compte el que s’exhibeix a l’escenari, això són mers valors afegits complementaris.
El romanticisme que evoca el cicle va ser un senzill graó estètic per al Quartet Casals, que va anar de Purcell a Xostakóvitx amb estació intermèdia en Schubert amb una facilitat per als canvis d’esfera estètica simplement impressionant. Delicioses van ser les quatre Fantasies a 4 amb què va obrir el concert, tant per la delicadesa amb què les va oferir com per la diversió amb què les va manipular. Fins i tot semblaven jugar amb els ecos de la canònica, com incorporant-los a la partitura. El Quartet en Mi menor de Schubert va ser exhibit amb mans geniüdes i cors melòdics a parts iguals, en una partitura complexa que en mans dels Casals va semblar, també, un mer joc d’entreteniment. Amb un discurs de conducció pulcre d’allò més en l’execució, els passatges de caire virtuosístic van adoptar forma de mer episodi musical amb el qual alimentar el contingut expressiu. I precisament l’expressió és el que va resultar més rellevant del Quartet núm. 9 en Mi bemoll major de Xostakóvitx. Sembla esgarrifós que amb el que es podria denominar inexpressivitat facial absoluta, els Casals siguin capaços d’imprimir el màxim rigor expressiu als seus instruments. Rictus seriosos i màxima resolució expressiva, com si el que se sentia a ulls clucs no es correspongués amb les imatges visuals. Les propines, de Xostakóvitx i de Boccherini, van desfer el camí encetat, en direcció inversa, com tornant a l’origen.
Les veus, en aquesta Schubertíada, han dibuixat moments que s’haurien de poder perpetuar. Nikolai Bortxev ho va fer en el concert inaugural i en va continuar el solc la veu d’una Hanna Elisabeth Müller espectacular. El nivell era molt alt quan va arribar el torn de Mojca Erdmann, i això no l’afavoria gaire (tot i que al cap i a la fi, no va ser només això). La soprano alemanya va basar el seu recital en els lieder de Schumann, interromputs per un moment Strauss i finalitzats brillantment amb Reimann. Seguint una línia clarament ascendent al llarg de tot el recital, els moments estel·lars es van centrar en aguts carnosos com els demostrats en “Die Fenterscheibe” dels Lieder op. 107 de Schumann, i en la contenció emocional que va lluir en els també schumanians Sechs Gedichte und Requiem, en què va sorprendre la facilitat de modulació del “Meine Rose”, el control de l’expansió de “Die Sennin” i, sobretot, l’exaltació del dolor de “Der schwere”, prèvia al “Requiem final”. L’instrument d’Erdmann no resulta especialment voluptuós, una característica que la soprano va mirar de compensar als terrenys que li són més amables, tot i que un dels elements amb què va haver de jugar amb més claredat va ser l’acompanyament pianístic, abordat pel no sempre prou atent Gerold Huber, més constructor d’un clima un pèl atabalat que no pas d’un realçament de la línia proposada per Erdmann. Aquest clima va millorar substancialment a la segona part amb els lieder de Richard Strauss i, sobretot, en la corprenent Ollea de Reimann, que va representar un canvi estètic brutal, no només pel romànic de l’entorn, sinó pels antecedents romàntics del mateix programa. No obstant això, va ser justament en aquesta proposta que Erdmann va resultar més convincent. A cappella, va subjugar el respectable una obra pensada concretament per a ella en què va poder lluir el domini de canvis de registre, amb uns salts d’octava espectaculars i passant de la litúrgia cantada a la dramatúrgia amb una facilitat esfereïdora.
I si l’estada va començar amb propostes instrumentals de cambra i va continuar amb diferents recitals de veu, el camí es cloïa amb un recorregut pels diversos formats musicals amb una altra proposta instrumental de cambra, en aquesta ocasió en format d’octet. Dues obres de Beethoven i de Schubert van ser les escollides pels Solistes de l’Orquestra de la Schubertíada per confegir un programa dens, complet i exigent amb el qual van exhaurir totes les expectatives del públic, i potser les seves també. Més val no fer els números exactes per no deprimir-nos tots plegats més de l’estrictament necessari, però és molt factible que l’edat mitjana de la platea tripliqués l’edat mitjana de l’escenari. I malgrat que en els historials personals de diversos dels components d’aquesta orquestra ocasional consten formacions simfòniques i filharmòniques de primer nivell, fa veure d’una manera molt directa quina serà la seva projecció. Tant de bo sigui així, però mentrestant, en aquesta ocasió es va fer una mica més evident del necessari la provisionalitat de la formació de Vilabertran. Pel que fa al conjunt, la linealitat del discurs es va mostrar massa intermitent en diversos passatges, i en ocasions va resultar difícil mantenir la tensió musical suficient per entendre les obres en la seva totalitat. En el pla individual, s’hi van poder comptar diversos cops de genialitat, malauradament compensats per altres protagonismes instrumentals no tan afortunats. Des d’aquest punt de vista, cal remarcar els fantàstics violins de Catalina Reus i Elena Rei, així com una igualment memorable Ona Cardona al clarinet.
