IBERCAMERA. Orquestra Simfònica del Teatre Mariïnski. Daniil Trifonov, piano. Dir.: Valery Gergiev. Obres de Debussy, Rachmàninov i Mahler. L’AUDITORI. 11 DE MARÇ DE 2019.
En el marc del cicle Orquestres Internacionals d’Ibercamera es va oferir aquest concert de l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariïnski, dirigida per Valery Gergiev, amb un repertori de luxe: el Prélude à l’après-midi d’un faune de Debussy, el Concert per a piano núm. 1, en Fa sostingut menor, op. 1, de Rachmàninov i la Cinquena Simfonia de Mahler.
En realitat, aquest concert forma part de la gira de nou dies per Espanya que Gergiev i l’Orquestra del Teatre Mariïnski, junt amb el pianista Daniil Trifonov, van començar el 7 de març, impulsada per La Filarmónica i Ibercamera. La gira s’inicià a Oviedo, i comprenia les ciutats d’Alacant, València, Girona, Barcelona, Madrid, Saragossa i Pamplona, amb grans obres dels mateixos compositors i d’altres com Strauss, Bruckner o Wagner. Aquest concert era, concretament, el segon dels oferts a Catalunya, emmarcat per dos, a l’Auditori de Girona i al Palau de la Música Catalana el dia abans i el posterior, on també intervingué l’Orfeó Català per interpretar la cantata Aleksandr Nevski de Prokófiev.
Però aquest concert del mig no va desmerèixer en absolut, sinó al contrari. Gergiev coneix bé Barcelona, ja que és un dels llocs on més ha dirigit i on més li agrada fer-ho, tal com ell mateix assegurava en una entrevista recent. A més, ho feu dirigint l’Orquestra del Teatre Mariïnski, de la qual és titular des del 1988 i que s’ha convertit en un referent mundial; i també hi participà Daniil Trifonov, joveníssim pianista de carrera meteòrica, de qui Gergiev mateix va ser mentor. La química entre els músics i el públic es va fer palesa en tot el concert.
El repertori, a més, tenia l’interessant atractiu de tractar-se d’obres clau en les trajectòries de cada compositor. Les dues obres simfòniques proposades, de fet, són dues fites cabdals de la història de la música. Com és sabut, les innovacions musicals del Prélude de Debussy van sacsejar tots els pilars de la composició estàndard del moment. Uns deu anys després Mahler va compondre la seva Cinquena Simfonia, amb la qual deixava enrere l’univers Wunderhorn de les simfonies anteriors per endinsar-se en un món musical de caràcter purament instrumental, sense referències externes textuals, vocals o programàtiques. És una Simfonia que brolla de l’interior de Mahler de manera informe; de fet, el propi compositor considerava que era una “obra maleïda” que ningú no comprendria. Però s’ha convertit en la seva obra més coneguda.
La solvent batuta de Gergiev ens va portar pels mons creats per ambdues obres: el somniador de Debussy i l’interior de Mahler, que ocupà tota la segona part. La inspirada flauta inicial ens va endinsar en les atmosferes plenes de lirisme somniador i bucòlic del Prélude. Aquesta flauta va tenir el seu contrapunt just a l’inici de la segona part, amb la trompeta de ressonàncies apocalíptiques de la marxa fúnebre de la Cinquena de Mahler. A partir d’aquí, Gergiev ens va submergir amb mestria per l’interior de Mahler i els seus fantasmes, que vagaregen entre la mort i l’amor, la malenconia i l’alegria. Hi va haver moments realment inspirats, com la marxa inicial o el rondó final, bucòlicament alegre, però el clímax fou, sens dubte, l’“Adagietto”, el “cor” emocional de l’obra, interpretat amb un lirisme de gran intensitat. Amb raó Gergiev assegura que la Cinquena de Mahler és una de les seves obres preferides.
Com si es tractés d’una nina russa, ambdues obres simfòniques van emmarcar el Primer Concert per a piano de Rachmàninov, obra que va completar la primera part. També és una obra rellevant de la trajectòria del compositor: és la seva primera gran obra orquestral, composta amb només 19 anys, quan encara era estudiant, i pren com a inspiració el Concert per a piano de Grieg. El propi Rachmàninov no devia quedar-ne satisfet, ja que la va refer anys més tard, cosa que donà com a resultat una obra que manté la frescor de la seva joventut i la tècnica adquirida amb els Concerts posteriors. No obstant això, sempre ha quedat eclipsada pels altres Concerts per a piano de Rachmàninov.
En aquesta ocasió el Concert per a piano, op. 1 es va convertir en un moment veritablement especial, tot condensant en una obra diversos talents de la història de la música russa: la històrica Orquestra Mariïnski, que es remunta als temps de la tsarina Catarina la Gran; Gergiev, veterà músic nascut just l’any de la mort d’Stalin, i el joveníssim Daniil Trifonov, que encara no arriba als trenta anys; tot plegat amb Rachmàninov com a nexe d’unió. Amb aquest concert Trifonov va demostrar per què s’ha convertit, en tan poc temps, en un dels joves pianistes més admirats actualment. Submergit en el desenfrenat lirisme de Rachmàninov, oferí un concert entusiasta i ple d’energia amb una tècnica preciosista i solvent. En resum, aquesta “nina russa” simfonicopianística possiblement haurà resultat un dels concerts més grans de la temporada.
Imatge destacada: Valery Gergiev (imatge d’un concert del director obtinguda a YouTube)
