MITES A CATALUNYA. Banda Municipal de Barcelona. Dir.: Salvador Brotons. Obres de Toldrà, Oltra, Moraleda i Garreta. L’AUDITORI. 10 de maig de 2015.
Per Josep Pasqual
És possible que només hagi estat una casualitat, però si el fet de programar una proposta tan èpica en temps electoral ha estat intencionat, cal felicitar-ne l’ideador no només pel concepte artístic, sinó també per l’encert psicosocial del moment. Si més no, des del punt de vista del respectable, que va sortir de l’Auditori de Barcelona amb la sensació no només d’haver presenciat una proposta musical extraordinària, sinó també d’haver pres consciència d’alguna cosa més.
Per més que la temàtica mitològica o la tímbrica inherent a la cobla poguessin fer més o menys de nexe d’unió, segurament barrejar obres d’autors amb una certa disparitat tant en l’estètica com en la cronologia va configurar un conjunt coherent en què va sobreeixir no només l’èpica temàtica, sinó també la històrica (per no dir-ne patriòtica o nacional) d’una creativitat musical que té el deute de depassar les inopinades fronteres geogràfiques que se li assignen. I més encara servida amb el doll de passió amb què la Banda Municipal la va lliurar a mans plenes empesa per un Salvador Brotons que hi va deixar alguna cosa més que la seva ingent capacitat de transmissió.
La cridòria per l’enrenou sindicolaboral que està vivint darrerament una part dels treballadors de L’Auditori va fer témer pel triomf del vespre. Potser els estridents espetecs d’alguns petards desafortunats podien causar algun efecte en l’esperit dels músics, que van obrir el concert amb una versió de La maledicció del comte Arnau tan apressada que podia fer témer per algun matoll imprevist que pogués fer ensopegar el trot desbocat del cavall comtal. El geni que va imprimir Brotons en el tempo podria haver ocultat algunes expressions de l’angoixa d’Arnau, tot i que segurament aquesta sensació també la deu d’afavorir el fet que, de totes les peces programades, aquesta és a la que segurament escau amb menys fortuna qualsevol transmutació instrumental que la porti fora de la seva esfera original per a tres cobles.
De la seva part, amb el treball d’instrumentació, Jordi León ha aconseguit atorgar tota una altra dimensió al poema simfònic L’alimara de Manuel Oltra en relació amb la versió original per a dues cobles i timbales. El preciosisme constructiu d’Oltra, d’ornamentació delicada i expressió natural, queda subratllat amb un treball instrumental igualment curós que en aquest cas Salvador Brotons va dibuixar amb una meticulositat corprenedora. El contrast amb el Toldrà precedent era evident, com també ho va ser amb la jovialitat vitalista de Tirant lo Blanc de Joan Ll. Moraleda, poema cavalleresc per a cobla del qual es va interpretar una revisió de la instrumentació per a banda simfònica feta pel mateix autor. Especialment remarcable per la seva lucidesa va ser el tercer moviment, en què el tible d’Armand Franco i la tenora de Jordi Figaró van dibuixar una prometatge gairebé oníric, de tan extraordinàriament emocional.
La segona part va ser ocupada per una malauradament massa poc programada Suite empordanesa de Juli Garreta. Tal com va precisar Salvador Brotons en la presentació oral, la densitat de l’obra mereix una audició detinguda que permeti assaborir-ne la riquesa. És el que va semblar realçar la seva batuta, que va mastegar (en el sentit pulcre de la paraula) esplèndidament cada frase i cada seqüència. Molt especialment en l’extensíssima introducció, per format més pròxima a una obertura simfònica, i per contingut segurament la pàgina instrumental que més sublima la contemporaneïtat musical del moment a Europa i la tradició melòdica més eminentment local. La sardana Cavalleresca de Joaquim Serra va reblar el clau de la mítica i l’èpica en una propina que tancava no només el concert, sinó també la temporada de la Banda Municipal de Barcelona a L’Auditori.
