ECHO RISING STARS. Edgar Moreau, violoncel. Pierre-Yves Hodique, piano. PALAU D ELA MÚSICA (PETIT PALAU). 8 DE MARÇ DE 2017.
Per Josep Barcons
El 8 de març de 2017 quedarà a la memòria de molts barcelonins i parisencs com un dia històric. El motiu principal, la remuntada èpica del Barça davant el Paris Sant Germain. Però no tota la història acaba en l’èpica, sinó que la lírica també hi té quelcom a dir. I és que el dia 8 de març fou també el dia que un parisenc debutava al barceloní Palau de la Música, amb millor sort que els seus compatriotes a l’estadi blaugrana. Dins el cicle ECHO Rising Stars, al Petit Palau, es presentava el violoncel·lista Edgar Moreau, que va triar com a company d’escenari el pianista Pierre-Yves Hodique.
Moreau és l’intèrpret escollit per la Philharmonie de París per participar en aquest cicle que aplega aquells intèrprets que les sales de més prestigi d’Europa apadrinen com a joves talents. I de talent, a Moreau, no li’n falta. Moreau té un mestratge tècnic absolut i un tal domini de l’instrument que el seu preuat David Tecchler del 1711 gairebé li queda petit. La desimboltura, la contundència i la fluïdesa del seu pas d’arc, efectivament, semblaven demanar un instrument més gran, amb més corpulència i profunditat.
Moreau va presentar-se amb un veritable tour de force, enllaçant Beethoven, Tanguy i Xostakóvitx. Al costat d’Hodique (amb qui ja ha gravat un CD) el jove cellista de 22 anys encetava el recital amb una Tercera Sonata de Beethoven en què, d’entrada, el pianista quedava bastant en segon terme. I si bé tot feia la impressió d’estar molt ben tocat, també semblava una versió poc madura, sense gaire profunditat. A partir de la reexposició del primer temps, però, Moreau i Hodique van trobar un major punt d’equilibri sonor i van brindar moments molt més feliços. La versió: de cap a peus, una d’aquelles d’anar per feina, amb una expressivitat que no es parava gaire a explorar grans contrastos ni fluctuacions de tempo, com si els intèrprets fossin hereus d’aquella pretesa objectivitat amb què Émile Zola deia que calia narrar la realitat.
Com a frontissa entre dues de les grans sonates per a violoncel i piano de tots els temps (la tercera de Beethoven i la de Xostakóvitx), Moreau va optar per situar-hi intel·ligentment una obra que la mateixa Philharmonie que el duia a Barcelona ha encarregat al compositor Eric Tanguy. Tanguy, a punt de complir els 50 anys, és un dels noms importants de l’escena compositiva francesa. Amb una estètica enèrgica i poderosa, la seva Spirales dóna voltes a un motiu generatriu que manté el violoncel immensament sota pressió durant prop de 10 minuts i que demostra el seu coneixement de l’instrument (ja fa quinze anys que el mateix Mstislav Rostropóvitx li va encarregar el seu Segon Concert per a l’instrument). El llenguatge amb què Tanguy tracta el violoncel és d’una dimensió absolutament èpica, per la despesa energètica i l’altíssima preparació tècnica que requereix la peça. Moreau la va abordar amb un nivell de virtuosisme extraordinari, pràcticament sense descabellar gens ni mica els seus rínxols i deixant el piano clarament en un segon pla.
La Sonata de Xostakóvitx va ser, interpretativament parlant, el punt àlgid del recital. De nou, com en el Beethoven, els dos joves francesos van optar per una versió molt objectiva, absolutament pulcra i decidida, sense marge per a gaires variabilitats expressives.
Després dels merescuts aplaudiments, una obra de lluïment, la Csárdás de Vittorio Monti, una exhibició de malabars tocada a velocitat radiant, amb una emissió sonora immaculada per part dels dos intèrprets. La nova onada d’aplaudiments d’un Petit Palau notablement ple (i més tenint en compte la cita esportiva blaugrana), va propiciar un darrer bis: el Salut d’amour, en què –aquí sí, per primer cop– els intèrprets es van permetre més expressivitat i llicències a l’hora de fluctuar en tempo, en dinàmica i també en timbre. Aquest bombó d’Elgar va propiciar, doncs, el moment de màxim lirisme al recital, mentre al Camp Nou regnava l’èpica de la remuntada històrica.
Però, tal com formulava Aristòtil, els gèneres literaris no acaben en l’èpica i la lírica, sinó que hi ha també la dramàtica. I la part dramàtica de la jornada, la posava sens dubte la manifestació del Dia de les Dones que, a la mateixa hora del concert i del partit transcorria per la Via Laietana. Perquè, efectivament, és dramàtic (si bé no en sentit aristotèlic) que encara calgui dedicar un dia a les dones per reivindicar drets fonamentals que, de manera vergonyant (i n’hi ha exemples a cada racó) encara es continuen vulnerant.
