CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Escolania de Montserrat. Capella de Música de Montserrat. Mercè Sanchis, orgue. Dir.: Llorenç Castelló. Obres de Segarra, Ferrer, Rodamilans, Vivancos, Pärt, Poulenc, Nees i Elgar. PALAU DE LA MÚSICA. 15 de maig de 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
Sobreviure el pas del temps amb uns senyals d’identitat definits, marcats per la qualitat i la creació d’un repertori propi, és una cosa que poques formacions representen tan bé com l’Escolania de Montserrat. No obstant això, per realment sobreviure i, a més, créixer amb els segles, esdevé vital l’aposta per la nova creació, obres que responguin al seu temps i a la vegada respectin aquests senyals d’identitat que la defineixen. Quan això es produeix, aleshores podem entendre la importància d’aquesta formació, tal com es va demostrar amb l’estrena de l’obra O lux beata de Bernat Vivancos per l’Escolania el divendres 15 de maig. Vivancos és el compositor resident d’aquesta temporada al Palau de la Música i totes les formacions de la casa i moltes de les convidades han interpretat –o interpretaran– obres del barceloní, posseïdor d’un estil contemporani molt proper a aquesta identitat basada en el contacte amb la tradició i unes marques culturals molt definides, aquelles que fan de l’Escolania de Montserrat un tresor tan definitori de Catalunya.
Enmig d’un concert dedicat al repertori coral del segle XX (i part del XXI) es produïa l’estrena d’aquesta obra, O lux beata, magnífica representant d’aquesta música; com diu Vivancos al text de Llorenç Castelló que acompanya el concert, “basada en el respecte i l’escolta de la natura, dels elements físics del so, on neixen harmonies que segueixen la successió d’harmònics naturals d’una fonamental”. És així com Vivancos crea un seguit de textures indescriptibles, les quals en les veus dels nens agafen un caire artificial, en el sentit d’uns sons d’una naturalesa llunyana. De fet, en aquest concert l’Escolania de Montserrat es va presentar acompanyada de la Capella de Música de Montserrat i la veu dels seus cantaires va funcionar com una presa de contacte amb la terra. Tot i això, l’obra O lux beata va anar més enllà. Trencant la distribució habitual de la coral, els cantaires de l’Escolania i la Capella es van situar en tres blocs a l’escenari: un gran semicercle al fons, cinc cantaires a la part central de l’escenari i, sol i al capdavant, el solista, un nen d’uns deu anys amb una veu preciosa. Vivancos presentava un joc de ressons entre la veu del solista i la coral amb una construcció minuciosa i detallada d’unes harmonies que lentament anaven envaint tot l’espai del Palau, envoltats per un silenci afectuós del seu públic. O lux beata ens va reafirmar en la idea que el compositor es troba en el moment més dolç i creatiu de la seva carrera: la seva obra és identificable i al mateix temps reprodueix fórmules antigues ja conegudes, tot erigint-se així en el millor representant en composició d’aquesta línia creativa deixebla de segles de tradició catalana identitària adaptable als temps.
Vivancos va esdevenir protagonista en l’àmbit compositiu del concert, però el programa presentava, a més, una petita –i inevitable quan es tracta de Vivancos– mostra d’Arvo Pärt i d’altres compositors del segle XX, com Poulenc, Nees i Elgar. Obrien, però, el programa alguns representants de la música montserratina del segle XX: el P. Ireneu Segarra, el P. Àngel Rodamilans i el P. Anselm Ferrer, l’obra d’aquest d’una senzillesa i bellesa indiscutible en les veus dels infants de l’Escolania, fruit d’una feina incisiva i sàvia amb els nens. La seva interpretació és dolça i propera com no pot ser altrament amb un cor infantil, però d’una qualitat aclaparadora gràcies a la gran direcció de Llorenç Castelló. Un plaer escoltar aquesta peça de la nostra història.
