FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS. Rafael Ruibérriz i Alfonso Sebastián. Integral de les Sonates per a flauta i clave de Bach. ENVINY. 20 D’AGOST DE 2016. // Acadèmia 1750. Gilles Colliard, violí i direcció. Hélène Delalande, mezzosoprano. “El viatge del rei”. PAÜLS DE FLAMISELL. 21 D’AGOST DE 2016.
Per Josep Barcons Palau
Dèiem en la crítica anterior que femapejar –si és que el Termcat ho permet– és fer turisme per escoltar música. Però és que apuntar-se a les propostes del FeMAP (el Festival de Música Antiga dels Pirineus) també permet el contrari: anar a escoltar música i descobrir llocs on fer un tour que d’altra manera passarien desapercebuts.
Podríem distingir, doncs, dues “línies FeMAP”. Una és la de concerts en llocs més o menys grans i coneguts, amb programes relativament majoritaris i uns aforaments superiors a les cent persones. L’altra és la de concerts a ermites i esglesioles perdudes de la mà de Déu (i fins i tot de Google Maps), amb programes aparentment menys vistosos i aforaments que garanteixen una experiència close-up. A banda de la màgia de prop de què s’hi pot gaudir, aquests concerts posen en evidència que al director del Festival, Josep Maria Dutrèn, no li cauen els anells a l’hora de fer no solament d’acomodador, sinó de jugador de Tetris per poder col·locar tothom al millor seient possible.
Més enllà d’aquesta tasca graciosa, és d’agrair que Dutrèn (i això també té quelcom de Tetris) busqui i rebusqui llocs recòndits on tot allò que hi sona acaba tenint caràcter d’estrena. Llocs que, un cop beneïts amb la música femapacial (nou neologisme), ja queden en coneixement d’aquells que s’han acostat a un indret que d’altra banda difícilment descobririen. Així, la música engrandeix no únicament l’esperit, sinó la geografia. I això és el que va passar en els concerts que Rafael Ruibérriz i Alfonso Sebastián el dia 20, i l’Acadèmia 1750 el dia 21 d’agost van oferir a Enviny (prop de Sort) i a Paüls de Flamisell (prop de la Pobla de Segur).
Bach per a flauta a Enviny
A Enviny, poble costerut com el que més, amb un cens que no supera els 30 habitants, faltava lloc per aparcar. I això que a l’església (on fa poc es va inaugurar una rèplica idèntica del magnífic retaule gòtic pintat per Pere Espallargues el 1490), no hi caben pas més de 60 o 70 persones. Poc es pensava la senyora Maria, de 90 anys i estimada de tothom al poble, que un dissabte d’agost al vespre tindria tants feligresos asseguts als bancs de l’església.
Però és que l’ocasió s’ho valia, perquè Rafael Ruibérriz i Alfonso Sebastián tocaven les quatre Sonates per a flauta i clave de Bach. Els dos músics han coincidit com a flautista i clavicembalista a l’Orquesta Barroca de Sevilla, i és probablement d’aquesta i d’altres aventures en comú d’on va sortir la idea de fer plegats aquest programa i rodar-lo pel Pirineu.
Amb una dicció i posat similars als de Pedro Sánchez (però amb més elegància i amabilitat), Alfonso Sebastián va explicar que realment només ens han arribat dues sonates per a flauta i clave escrites per Johann Sebastian Bach, i una de les quals en un estat molt fragmentari. Les altres dues, inicialment atribuïdes al catàleg bachià, són obra del seu fill Carl Philipp Emanuel, però com que van constar molt temps en el catàleg del pare, s’acostumen a tocar totes quatre plegades quan se’n planteja una integral.
Aquestes i moltes altres qüestions van ser les que Sebastián va exposar entre una sonata i una altra, que el músic aragonès abordava des del clave amb la mateixa naturalitat, verbositat i elegància amb què parlava. Ruibérriz, des de la flauta, no acabava d’entrar en la franquesa interpretativa de Sebastián i escènicament es mostrava també força més retret i incòmode. Per això –talment com la indumentària dels dos músics, l’una de tons blavosos i l’altra de color negre i gris– la seva manera de fer música no acabava d’empastar. Si bé tots dos duien armilla i la música sonava amb correcció d’etiqueta, li va faltar dimensió cambrística i volada de conjunt. En bona part perquè hi havia una certa precipitació en les entrades de la flauta, faltava projecció en les línies, i les frases no s’acabaven de resoldre, com en una timidesa de músic poc avesat a fer de solista. Per això, tot i el bon quefer del clave i tot i alguns detalls bonics en el traverso, aquesta petita integral bachiana no va acabar de convèncer del tot.
Més que la interpretació en si, el que va convèncer de veritat va ser l’absoluta proximitat dels intèrprets amb l’audiència. I, encara més, la proximitat d’Alfonso Sebastián, tant quan s’adreçava al públic com quan després del concert va explicar als curiosos com és un clave i va deixar que alguns nens que hi havia al concert fins i tot es posessin al teclat per tocar allò que estudien a les seves classes de piano.
Paüls i el viatge reial
El 21 d’agost passat, darrere el lema “El viatge del rei”, l’Acadèmia 1750 es posava al servei de la musicalitat extrema de Gilles Colliard. I tot i que ho feia amb una minsa representació de tres músics, mantenia el nom de la formació, que va néixer ara fa deu anys en el marc del Festival de Torroella de Montgrí. Tot i el bon nivell de conjunt, Colliard, violinista francès que va ser professor d’Eva del Campo (clavecinista del conjunt), va despuntar sobremanera a l’hora d’abordar un repertori bastit amb la música que devia acompanyar el jove Felip d’Anjou de Versalles cap a Espanya. Un viatge en el qual segur que no va pas passar per un poble humil, senzill i agradable com Paüls de Flamisell.
A l’església del poble, diverses obres i fragments instrumentals de Leclaire, Marais o Couperin s’alternaven amb les aparicions de la mezzosoprano Hélène Delalande, que abordava àries d’òperes de Charpentier, Lully o Monteclair. Per imposició interpretativa de l’època, segons que explica la mateixa intèrpret, cal cantar seguint els estrictes paràmetres del teatre líric francès, que de vegades “ofeguen l’emoció”. Efectivament, una mica d’això és el que va passar en les seves intervencions, amb una emotivitat tan continguda i formalitzada que no acabava de convocar el dramatisme dels textos d’inspiració mitològica que cantava. Uns textos que Joan Bosch –deixant el traverso– s’encarregava de parafrasejar, explicant amb detall els vodevils de l’Olimp, les tragèdies gregues i les odissees jasonianes.
De tot el repertori interpretat, va destacar la veu de Delalande en la cantata La mort de Dido de Monteclair. Però per sobre de tot, el que va destacar va ser el violinista Gilles Colliard, que amb so enèrgic, potent, serè i profundament rodó abordava la direcció de l’ensemble amb una convicció magnífica. Tot un descobriment!
