PALAU 100. Les Musiciens du Prince-Monaco. Cecilia Bartoli. Alessando Corbelli. David Alegret. Carlos Chausson. Rosa Bové. Martina Janková. José Coca. Dir.: Gianluca Capuano. La Cenerentola de Gioachino Rossini (versió de concert). PALAU DE LA MÚSICA. 25 D’OCTUBRE DE 2018.
Moltes vegades s’ha dit que alguns o força creadors, del ram que sigui, només han confegit una obra, i que la resta són variacions sobre aquella. Naturalment que fins i tot els que ho han dit amb més convicció, ho han fet deixant un ampli marge de relativisme; o sigui força o quelcom de veritat i força o quelcom de tot el contrari.
Aquesta reflexió s’escau amb una certa validesa en el cas de Rossini; o més exactament en l’òpera buffa; no és el mateix cas de la seriosa, o tràgica. I en aquest sentit, Il barbiere di Siviglia seria l’òpera de referència, mentre que les altres, companyes de viatge amb més o menys personalitat pròpia. Ens trobem en un context en el qual també podríem parlar de fórmula, o de model. Un model del qual, en tot cas, ell seria l’origen, sense tanmateix deixar de mirar el Così fan tutte o Le nozze di Figaro de Mozart. I situem Il barbiere… malgrat que alguna altra, com L’italiana in Algeri s’hi havien avançat (1813 i 1816). Però per definició Il barbiere… és el paradigma de la parcel·la bufa del compositor de Pesaro.
Aquestes òperes obeeixen a algunes característiques determinades, com, entre d’altres, el gran olfacte o instint del compositor per la morfologia dramàtica o teatral de les seves obres. Podríem parlar que aquestes òperes –dir-ne composicions no és exacte perquè remarca la dimensió musical–, corresponen al concepte de teatre musical, del que avui s’anomena “musical”, mot d’ascendència, per entendre’ns, de les grands machines de Broadway. I estretament lligat a aquesta dimensió, la capacitat de dibuixar musicalment i amb enorme precisió cadascun dels personatge tipus; que no vol dir exactament arquetipus, perquè hi ha, sobretot en alguns d’ells, quelcom més de riquesa o complexitat caracterològica que la univocitat que correspondria a aquest concepte.
La resta és l’exuberància d’idees melòdiques i aquest tan exacte i ben assaonat carregament de pirotècnica musical, d’efervescència àgil, transparent, bulliciosa i digestiva de la seva música; i la perfecta construcció dels concertants, també aquí la mirada conscient o no a Mozart; i la capacitat de fer empassar menús tan saborosos, tan mengívols que com a bon gurmet que era, sabia cuinar. I del qual La Cenerentola, sense ésser el capolavoro –per exemple l’obertura és probablement la menys reeixida de totes–, per descomptat esdevé una reedició representativa.
Però aquest menú necessitava un bon equip de cuiners. I en aquesta sentit, tal com calia esperar i s’anunciava en lletres grosses i de neó, Cecilia Bartoli va exercir de Carme Ruscalleda, amb l’extraordinària capacitat del seu cant tan expressiu, aquí a més correspost per una aportació actoral molt natural, no gens sobreactuada. Cecilia Bartoli és, indiscutiblement, una artista tres estrelles, Michelin o el que sigui; un dels conceptes que probablement més la defineixen és el de “vida”; vida que escampa generosament i amb la qual il·lumina i vitalitza tot el que passa per les seves mans.
En una versió de concert, tanmateix força teatralitzada, David Alegret –que va substituir, no a última hora, sinó gairebé a l’últim minut el Don Ramiro d’ofici (i s’ha de suposar que de gira de la producció)– va superar tan bé com era possible l’apartat teatral i amb esplendidesa i autoritat –bon gust, veu bonica, atacs nets– la canora. Dos grans especialistes de l’òpera bufa, dos artistes amb molts anys d’ofici, Carlos Chausson i Alessandro Corbelli, van penjar-se a l’esquena la part més buffonesca, més estripada si se’ns permet l’expressió, amb esment especial per al Don Magnifico del primer, en el qual la seva veu poderosa i una mica dura potenciava la dimensió histriònica, tan mestrívola en ell.
I aquesta virtut no es va correspondre de la mateixa manera en les germanastres Tisbe i Clorinda, d’una teatralitat exagerada, poc natural, al marge de les sí virtuts vocals. En aquest sentit cal lamentar que al programa no s’esmentés el director escènic, si és que n’hi havia, car moviment escènic sí que n’hi va haver, fins i tot més enllà de l’habitual.
Les Musiciens du Prince-Monaco, una formació feta a mida de la Bartoli, va complir amb l’esperit de l’obra sense que, tanmateix, la seva aportació tingués un relleu personal; sense que anés més enllà d’estar “al servei de….”. I de fet segurament d’això es tractava.
Imatge destacada: David Alegret, Cecilia Bartoli i Rosa Bové. © ACN-Mar Vila
