TEMPORADA OBC. Lidia Vinyes-Curtis, mezzosoprano. Pere Martínez, cantaor. Marco Mezquida, piano. Carles Marigó, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Josep Caballé Domènech, director. E. Palomar: Tres amores oscuros. S. Prokófiev: Suite Cinderella. L’AUDITORI. 20 DE NOVEMBRE DE 2021.
El concert de l’OBC del darrer cap de setmana estava marcat per l’estrena mundial del badaloní Enric Palomar de Tres amores oscuros: un tríptic per a cantaora i cantaor solistes, dos pianos i orquestra que es nodreix d’extractes de Bodas de sangre i Yerma de Federico García Lorca, i de l’episodi de Tamar i Ammon de l’Antic Testament. Per tant, canten la força irresistible d’uns amors que s’enduen per davant els convencionalismes, l’ordre social i, fins i tot, la vida, tot encaixant en la dialèctica del binomi Amor-Odi com a temàtica dominant escollida per aquesta temporada en la programació de l’orquestra.
Es tracta d’una obra de contrasts expressionistes, com en les irrupcions en fortíssim i sonoritats estridents –i tímbrica en general rica–, que evoluciona amb una complexitat harmònica que no és fàcilment discernible en una primera audició, però que destaca per la creació d’atmosferes. En certa manera, participa de la correlació i coherència entre el codi emotiu i la seva analogia musical bo i establint una continuïtat en els recursos expressius amb la tradició i amb les representacions simbòliques i descriptives de les passions. Ho demostrava l’anunci de la tragèdia de Yerma amb la tempestuositat amb què arrencava aquest segon moviment, molt dominat per una calma tensa subjacent.
Quelcom que, en ocasions, se serveix d’un seguit de recursos que es revelen com a signes musicals. És el cas dels trèmolos de les panderetes i castanyoles interromputs per uns jocs de silenci a la manera d’anunci del terror i anunci de la mort. D’altra banda, hi sonen elements que no semblen ni moderns ni sorprenents (no hi ha cap obligació, és clar), com abundants glissandi, la disgregació en petits grups de cambra i els intervals de segona descendent com a signe de plany. On sí que es mostra més feble és en un desenvolupament que es percep llarg, sobretot per l’absència d’una posada en escena. El sumatori d’un cos de ballet contemporani en potenciaria la teatralitat com a tret, sovint reconegut en el catàleg compositiu de Palomar, també present en aquests amors obscurs que denuncien la violència masclista amb una música, per cert, tintada de girs hispànics gràcies a l’ús de determinats intervals, ritmes i pals flamencs (buleria inicial). En certa manera, més d’esperit que de sonoritat, remet al Falla de La vida breve.
La inclusió de dos pianos –Marco Mezquida i Carles Marigó, excel·lents tal com els caracteritza el compositor– no pren una dimensió concertant: s’aparellen a les veus del cantaor i la mezzosoprano sense expectatives d’exhibició ni tampoc d’acompanyament exclusiu d’aquestes. Unes veus, les del cante de Pere Martínez i de l’sprechgesang amb tímides línies melòdiques de la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis, que van defensar convincentment i de manera entenedora les seves particel·les, a vegades força exigents i assolint cotes de volada lírica i dramàtica, com al clímax del primer moviment (escena final de Bodas de sangre). Un passatge on, com a la tercera part, cal reconèixer la dificultat de concertació, de texturació i de la qual Josep Caballé Domènech va sostenir el silenci final endarrerint la irrupció d’uns aplaudiments de reconeixement a la feina però moderats.
A la segona part el nivell va elevar-se, tot mostrant un treball ben planificat, d’idees clares i a l’alçada de la regularitat exigible a l’OBC i als directors convidats; de moment, una de les millors parts de l’orquestra aquesta temporada. Caballé Domènech va signar una lectura ben propulsada i enèrgica, amb moments formidables per la volada lírica txaikovskiana com al “Gran vals” o a la conclusió. L’OBC va sonar amb més densitat i claredat en la superposició de les veus, tot dotant de relleu els trams de protagonisme solista d’algun instrument i arrodonint la interpretació d’aquesta obra heterogènia, d’humor fi i complexa en el tractament d’obstinats rítmics, diàlegs entre seccions i de colors orquestrals marcats i idiomatisme canviant. Al final, satisfacció més accentuada per la suite de Prokófiev que pel tríptic en una sala gran amb força bona entrada tenint en compte el sold out de la Simfònica del Vallès amb el seu homenatge a John Williams que a la mateixa hora sonava al Palau de la Música. I més tenint en compte que l’altra obra del programa no era una de les habituals de repertori.
