LES GRANDS BALLETS CANADIENS DE MONT-REAL. Dir.: Ivan Caballari. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Dina Gilbert. Obres de Pergolesi i Beethoven. LICEU. 14 DE SETEMBRE DE 2019.
Quan un ballarí té una tècnica clàssica excel·lent, després ballant neoclàssic i contemporani traspassa fronteres. I així va ser. Les Grands Ballets Canadiens de Mont-real ja esperaven el públic a l’escenari quinze minuts abans de començar la funció. Asseguts al costat dret, concentrats. Dissabte el teatre de La Rambla de Barcelona obria la nova temporada de dansa amb força i lluny del repertori clàssic. I no hi vam quedar indiferents.
L’Stabat Mater de Giovanni Battista Pergolesi amb Dina Gilbert al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu obria la primera part. Amb els vint-i-quatre ballarins col·locats en perfecte cambré ja deixaven clar que aquesta obra, explicada a través de la coreografia moderna del romanès Edward Clug, ens commouria. El coreògraf ha creat de la música clàssica barroca de Pergolesi una obra d’enginyeria mental i efecte plàstic. Explicant amb delicadesa, expressivitat i místicament tot l’Stabat Mater, el públic vam viure una interpretació excel·lent del naixement quan una parella de ballarins, amb passos contemporanis, ens sorprenien amb tot el procés de gestació, amb el cap d’ell dins la panxa d’ella, fins al naixement, on el ballarí era estirat per companys seus. Sorprenent també, el patiment posat en escena de la crucifixió de Jesucrist, amb un ballarí lligat a un pal en ple escenari. Una coreografia totalment moderna, en què les ballarines es van passejar sobre una passarel·la amb talons, amb posada en escena minimalista d’una coreografia que és un trencaclosques mental per aconseguir un espectacle visual i plàstic del cos amb resultat brillant.
La segona part va ser per a “l’apoteosi de la dansa”, com deia Richard Wagner. Obrien la cortina les ballarines, sobre les puntes i en mallot blanc, per oferir una eclèctica, trepidant i hipnòtica Setena Simfonia de Ludwig van Beethoven que no va necessitar ni decorat. Magnificència sobre l’escenari amb l’exigent coreografia d’Uwe Scholz, deixeble de John Cranko, i que ha deixat un llegat amb reconeixement internacional indiscutible. Tot i presentar-se com una peça neoclàssica, la famosa Simfonia de Beethoven s’alimenta de passos del ballet clàssic, com els arabesques, grand jeté, fouettes i développes. Sota l’assistència coreogràfica de la catalana Roser Muñoz, del Centre de Dansa de Catalunya, la interpretació de la Setena va meravellar el públic, en què les ballarines van brillar més que els ballarins. Sorprenent per la rapidesa de l’execució dels passos i per les entrades i sortides dels ballarins a l’escenari, els quatre moviments de la Simfonia, amb repeticions en cadascun, van ser una afirmació per acreditar el bon nivell que viu la companyia de Mont-real i una oportunitat per veure repertori nou amb tècnica i interpretació excel·lents.
Era el primer vespre de la nova era de Víctor Garcia de Gomar com a nou director artístic i esperem que obri la porta a més dansa de qualitat. La interpretació de l’orquestra era millorable, però fa molta il·lusió veure-hi una dona jove al capdavant.
Imatge destacada: Les Grands Ballets Canadiens de Mont-real. (c) Antoni Bofill
