Oriol Pérez Treviño: L’experiència musical: origen, ritualitat i transcendència.
El cas de Ludwig van Beethoven
38 pàgines
Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2020
Les afinitats entre música i religió són una constant en la història de la humanitat. Tant la música com l’art han estat vehicles d’una exegesi sensible per als pobles que, durant segles, no han sabut llegir però sí sentir i intuir: l’emotivitat artística n’ha reforçat la pregnància d’allò sagrat. Des d’aquesta premissa, la Fundació Joan Maragall, vinculada al pensament cristià, incorpora títols publicats dins la sèrie “Quaderns”, alguns dels quals estan dedicats a la reflexió espiritual i antropològica de l’art, com el de l’assagista i musicòleg Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972). A L’experiència musical: origen, ritualitat i transcendència. El cas de Ludwig van Beethoven, hi subjau la tesi del patiment com a motor creatiu, com a crisi sublimadora, com a exemple de la màxima llatina Per aspera ad astra, tant a nivell social com individual. I, en concret, sobre Beethoven. L’ha escrit coincidint amb el 250è aniversari del naixement del compositor i amb la sacsejada mundial per la pandèmia.
Com als seus articles diaris escrits des de fa mesos per al portal «Nosolocine», el cúmul de referències abocades evidencien una sòlida formació humanística basada en un amplíssim ventall de lectures, tant de filosofia i sociologia com de religió, música i art. Aquest vessament intel·lectual, sovint tributari d’una aproximació metodològicament científica, és la part més estimulant d’aquest quadern molt ben escrit, abundós en citacions, alliberat d’un estil retoricopoètic flatulent en la redacció i que sap encadenar un argumentari sòlid i variat per justificar la necessitat d’encaminar-se col·lectivament cap a una nova etapa i dimensió humanes que ho reformulin tot. En aquest sentit, impacten extractes il·lustratius com el de Kali Yuga d’Ibu Assad, en què cada calamitat descrita podria ser fàcilment identificable amb fets d’actualitat, més enllà que a totes les èpoques puguin detectar-s’hi fenòmens semblants. Particularment en aquelles més decadents.
L’autor apel·la a una actitud ètica assenyalant el paper de la música en la societat, la concepció mercantilista de la vivència estètica i en focalitza algunes idees nodals, com la de ritual, origen i comunitat que configuren un quadre aparellat al comportament, la profunditat espiritual i l’alt grau creatiu de Beethoven en la història de la música. Sense manllevar-ne el concepte d’heroi habitualment associat a ell, en cisella el caràcter demiürg apuntant cap a un pragmatisme deutor de plantejaments menys idealistes de la seva imatgeria, ja treballats per especialistes com Tia de Nora, David Wyn Jones o Xoán Manuel Carreira.
Només s’hi enyora una pinzellada de més profunditat psicològica i de definició de la subjectivitat com a categoria estètica, almenys en relació amb la Simfonia Heroica, en un apartat la justificació del qual es pot resumir en una pàgina i on el devessall sobre el compositor respon més a un marc contextual sobre la seva empremta que al procés germinador d’aquest assaig dens i curull d’interrelacions que sedueixen el lector amant del saber. En qualsevol cas, el fonament del text és inqüestionable: la crisi i catarsi personal provocada per la sordesa va ser en Beethoven el desencadenant d’una actitud i una acció atàvica, de transcendència de l’ego i remitent a quelcom d’antropològic i arquetípic. És a dir, la superació d’un mateix com a supervivència. I com Beethoven, Oriol Pérez Treviño, d’això, també en sap alguna cosa.
